Dissabte Rovanperä-Halttunen donaven el cop de gràcia per esdevenir campions.
Després d’una década d’absència en el màxim calendari, la comunitat del mundial de ral·lis es tornava a aplegar a Auckland el diumenge 2 d’octubre de 2022, per tal de celebrar una cerimònia de podi del certamen. Amb un plantejament sobre el mapa no massa diferent al de la darrera edició en el mundial, la cita austral comptava amb 17 proves especials en el seu programa que totalitzaven 279,80 km cronometrats, una corda que 28 equips dels 29 que havien oficialitzat la seva inscripció, començarien a afrontar el dijous 29 de setembre al vespre i que 21 d’ells serien capaços de completar, amb més o menys grau d’exactitud, el diumenge 2 d’octubre. La ronda, que era l’onzena sobre un total de 13, entregava punts en els certàmens de pilots i constructors, així com en el WRC2, i en les seves diverses variants segons l’experiència acumulada en la vida, i el WRC3.
Inactius des del Safari, Ogier-Veillas tornaven a trepitjar podi.
Una hora i escaig després de baixar per la rampa de sortida, els participants s’afrontaven al primer repte cronometrat en forma d’una especial espectacle dibuixada dins el parc Auckland Domain de la mateixa ciutat neozelandesa. En ella, els estonians Ott Tänak i Martin Järveoja hi marcaven el millor temps per 9 dècimes de segon de marge vers els irlandesos Craig Breen i Paul Nagle i 1,6 segons en relació als seus companys Thierry Neuville i Martijn Wydaeghe.
Superades les assistències de 15 minuts que seguien aquesta breu activitat competitiva, els primers equips participants estaven autoritzats a accedir al parc tancat d’Auckland en passar 8 minuts de les 7 de la tarda, on aquests hi romadrien fins l’endemà divendres 30 de setembre a 3 quarts de 6 del matí.
L’etapa del divendres era la més llarga de totes quantes es programaven, no només a l’edició, sinó també en tota la temporada. Un bucle amb 3 trams mítics es programava a uns 150 km al sud d’Auckland, el qual en celebrar-se en dues ocasions i sense assistències, es generaven els 158,56 km cronometrats de la jornada, uns trams que eren Whaanga Coast, Te Akau South i Te Akau North.
Malgrat que el terreny estava humit i compacte arran de les pluges que s’havien precipitat sobre la regió de Hamilton el vespre anterior, el cert era que la traçada s’anava assecant amb el pas dels vehicles i aquesta s’anava netejant de la caracteristica grava. En aquest context, Gus Greensmith i Jonas Andersson es feien amb el millor temps en la cronometrada inaugural de l’etapa i el britànic i el suec saltaven fins a la segona posició a 4 dècimes de segon dels seus companys Craig Breen i Paul Nagle. Sébastien Ogier i Benjamin Veillas, amb la pista també força neta, esdevenien segons a final de tram i romanien en tercera posició.
La següent prova especial era la més llarga de tot el programa, i malgrat els seus 31,48 km de corda, s’hi donaren fins a dues coincidències, d’una banda Ott Tänak i Martin Järveoja, Craig Breen i Paul Nagle i Kalle Rovanperä i Jonne Halttunen hi esdevenien els segons classificats amb el mateix crono, 1,3 segons més lent que no pas el d’Elfyn Evans i Scott Martin, vencedors de l’especial, mentre que d’una altra banda, en un gir tancat i de canvi d’adherència molt sobtat, tan Thierry Neuville i Martijn Wydaeghe com Takamoto Katsuta i Aaron Johnston s’hi envirollaven.
Amb aquests resultats, Craig Breen i Paul Nagle estenien el seu lideratge una mica més, mentre que per darrera seu s’hi instal·laven el Hyundai dels estonians i el Toyota dels britànics.
En el tancament de l’escull, Ott Tänak i Martin Järveoja aconseguien una altra vegada el millor temps i amb ell, els bàltics es feien amb la primera posició, mentre que Craig Breen i Paul Nagle es mostraven honestos a final de tram i asseguraven que no havien pogut atacar massa en els revolts de Te Akau North, passant a compartir la segona posició amb Elfyn Evans i Scott Martin a 2,6 segons dels pilots de la marca coreana.
Thierry Neuville i Martijn Wydaeghe es tornaven a envirollar, i malgrat conservar la setena posició provisional, el cert era que els belgues es començaven a despenjar del grup capdavanter, completant l’escull matinal a mig minut dels finlandesos Kalle Rovanperä i Jonne Halttunen, tanca d’aquest grup a 10,7 segons dels líders.
A mig camí entre la darrera cronometrada matinal i la primera post-meridional, a Raglan, s’hi ubicava un parc remot, adequat per al bescanvi de pneumàtics així com per al proveïment de carburant.
Amb la pista força més seca que no pas al matí, Sébastien Ogier i Benjamin Veillas aprofitaven l’efecte neteja i en assumir un bon grapat de riscos, es feien amb la victòria de tram en la segona passada per Whaanga Coast i amb ella escalar des de la cinquena posició fins a la primera. Encarregats d’obrir pista, tan Kalle Rovanperä i Jonne Halttunen com Ott Tänak i Martin Järveoja s’hi deixaven 17,2 segons vers el registre dels francesos i els estonians baixaven fins a la tercera posició.
Molt pitjor era l’aventura de Craig Breen i Paul Nagle en aquesta especial, els irlandesos patien una sortida de pista en el mateix revolt en el que l’any 2002 es van sortir Colin McRae i Nicky Grist, i que tanmateix va desencadenar en la ruptura de la relació laboral entre l’escocès i el gal·lès, però si bé els irlandesos aconseguien ensortir-se’n amb l’ajuda del públic, la formació s’hi deixava una mica més de 18 minuts i queia fins a l’última posició de la general provisional.
La pluja es tornava a precipitar sobre la regió de cara a la sisena prova especial del programa, cinquena de la jornada, amb el què les dificultats en el pilotatge s’incrementaven. Si bé obrir pista havia estat un handicap per als finlandesos de Toyota al llarg de bona part del dia, ara aquests es trobaven amb una menor intensitat de les precipitacions i per tant amb menys aigua acumulada a pista, el que els ajudaria a aconseguir la seva primera victòria parcial i pujar fins a la quarta posició, mentre que Gus Greensmith i Jonas Andersson s’acomiadaven del grup capdavanter en deixar-s’hi de l’ordre de mig minut. Alhora, els líders Sébastien Ogier i Benjamin Veillas picaven posteriorment contra un arbre i hi perdien el seu aleró posterior. Malgrat la contrarietat, els francesos només s’hi deixaven 6,5 segons vers el temps dels seus companys i aquests conservaven la primera posició per 5,6 segons de marge amb els seus tercers companys de formació, els britànics Elfyn Evans i Scott Martin.
Sense el suport aerodinàmic del seu aleró posterior, Sébastien Ogier i Benjamin Veillas concedien una tretzena de segons en la cronometrada que tancava la jornada i amb ells la primera posició que anava a parar als qui establien el millor temps en aquesta darrera prova especial, els estonians Ott Tänak i Martin Järveoja, que precisament tornaven a intercanviar la seva posició amb els francesos.
A 3 quarts i mig de 8 del vespre, els primers equips participants arribaven al parc d’assistències d’1 hora que es programava a Auckland, i des d’on aquests podrien fer entrada al parc tancat. Ott Tänak i Martin Järveoja ho feien en primera posició amb només 2 dècimes de segon de marge vers Elfyn Evans i Scott Martin i per 6,7 segons amb Sébastien Ogier i Benjamin Veillas. Kalle Rovanperä i Jonne Halttunen, tancaven el grup que aspirava a victòria a 7,2 segons dels estonians, mentre que Gus Greensmith i Jonas Andersson eren cinquens a 43,8 segons dels líders, precedint en 1,8 segons a Thierry Neuville i Martijn Wydaeghe.
Emperò, i amb els cotxes dins el parc tancat, es revelava que tan Ott Tänak i Martin Järveoja, com Kalle Rovanperä i Jonne Halttunen, com Thierry Neuville i Martijn Wydaeghe, havien fet un ús excessiu de l’impuls híbrid, motiu pel qual les 3 parelles eren sancionades amb 5 segons, una penalització que virtualment situava a Elfyn Evans i Scott Martin en la primera posició.
A 1 quart i mig de 7 del matí els 21 equips participants que restaven en actiu dins el certamen mundial, reprenien l’activitat competitiva amb la sortida del parc tancat d’Auckland. Un bucle de 3 trams dibuixats al nord de l’epicentre de l’esdeveniment, es disputaven en dues ocasions, aconseguint així els 88,28 km de l’etapa.
Craig Breen i Paul Nagle cridaven l’atenció dels mitjans imposant-se en la primera prova especial sabatina, si bé aquest resultat era del tot estèril donat el gran temps entregat la jornada anterior. Kalle Rovanperä i Jonne Halttunen, així com Ott Tänak i Martin Järveoja aturaven el cronòmetre per darrere dels irlandesos i en aquest mateix ordre, i si bé els estonians no es mostraven gaire confidents amb les reaccions del seu cotxe ni amb el seu pilotatge, aquests aconseguien avantposar-se als britànics de Toyota a final de tram, qui de tota manera accedien al lideratge, un cop aplicats els 5 segons de sanció, per 2,9 segons de coixí.
El lideratge d’Elfyn Evans i Scott Martin seria efímer però, doncs en la segona prova especial de la jornada, tanmateix la més llarga de l’etapa, aquests se n’anaven de morro i picaven contra un voral, provocant la rebolcada del seu Yaris Rally1. Tot i perdre-hi el portó posterior, el cotxe queia sobre les 4 rodes i podia completar la cronometrada a una mica més de mig minut del registre dels seus companys Kalle Rovanperä i Jonne Halttunen, nous líders de la classificació. Per a més drama, en l’impacte contra el voral, el radiador del seu cotxe es trencava, amb el què el pilot gal·lès havia d’anar afegint aigua dels bassals en l’enllaç vers la següent cronometrada i amb la seva bossa d’esquena per a beure aigua, per tal d'intentar-se mantenir viu en la competició.
Entre els Hyundai, Ott Tänak i Martin Järveoja se seguien lamentant de la manca de velocitat del seu cotxe i seguien concedint segons vers els finlandesos de Toyota, mentre que una avaria en el canvi, afligia encara més a Thierry Neuville i Martijn Wydaeghe.
La velocitat d’uns i els problemes dels altres, deixava a Kalle Rovanperä i Jonne Halttunen en primera posició per 4,6 segons amb Ott Tänak i Martin Järveoja, mentre que Sébastien Ogier i Benjamin Veillas pescaven la darrera posició de podi, a 1,9 segons dels bàltics de Hyundai.
La cronometrada que tancava el bucle matinal era cancel·lada arran de l’accident de Gus Greensmith i Jonas Andersson, pel que la majoria que s’hi estaven jugant les garrofes se’ls hi atribuïa un temps. Elfyn Evans i Scott Martin, malgrat acabar el bucle matinal pels seus propis mitjans a 36,2 segons dels líders finlandesos, eren exclosos del ral·li en arribar a les assistències d’Auckland, doncs allà s’hi trobava que la seva gàbia de seguretat havia resultat danyada en l’accident de la segona prova especial sabatina, amb el què el grup de pilots capdavanters quedava reduït a 3, on Kalle Rovanperä i Jonne Halttunen lideraven per 4,6 segons i 6,5 segons vers els seus rivals estonians i companys francesos respectivament.
Les condicions humides i delicades de la pista en el bucle post meridional, eren un camí de llambordes daurades per als líders Kalle Rovanperä i Jonne Halttunen, qui amb dues noves victòries de tram i un segon millor temps per darrere dels irlandesos Craig Breen i Paul Nagle, eixamplaven distàncies al capdavant de la general.
Sébastien Ogier i Benjamin Veillas hi acumulaven 2 segons millors temps, just per darrere dels seus companys finlandesos, i aquests es feien amb la segona posició d’Ott Tänak i Martin Järveoja, un guany facilitat en tan en quan els de Hyundai tornaven a emprar en excés l’impuls híbrid del seu i20 Rally1 en la primera cronometrada de la tarda i aquests eren sancionats amb 10 segons suplementaris, si bé els francesos en fer 1 minut tard al següent control horari, tornaven a equilibrar la balança.
Takamoto Katsuta i Aaron Johnston havien de retirar-se de la competició per accident en la cinquena prova especial, i si bé la seva manca de ritme era exuberant, doncs per exemple en aquesta prova especial s’hi deixaven més de 2 segons per quilòmetre vers els llebrers finlandesos, Oliver Solberg i Elliott Edmonson heretaven la cinquena posició a gairebé 3 minuts i mig dels líders.
De poca entitat cronometrada, la sisena prova especial sabatina no aportava massa cosa més enllà de la segona victòria de tram de Craig Breen i Paul Nagle, amb el què a partir de 2 quarts i mig de 7 de la tarda, els participants començaven a immiscir-se en el parc tancat, moment en el que la classificació situava a Kalle Rovanperä i Jonne Halttunen al capdavant de la taula per 29,0 segons de marge amb Sébastien Ogier i Julien Ingrassia i per 46,4 segons amb Ott Tänak i Martin Järveoja. Gràcies a mantenir-se en pista, Thierry Neuville i Martijn Wydaeghe eren quarts a 1 minut i 41,4 segons dels líders i per un marge d’1 minut i 53,5 segons amb els seus companys Oliver Solberg i Elliott Edmonson.
A 3 quarts de 10 del matí del diumenge 2 d’octubre de 2022, arrancava la tercera i última etapa del ral·li, una de les més curtes de tota la temporada, amb tan sols 31,18 km competitius que resultaven de passar en dues ocasions per un bucle de 2 trams situats en un radi inferior als 50 km de la ciutat, permetent així un format molt compacte i que l’activitat finalitzés amb la cerimònia del podi en passar 3 minuts de 2 quarts de 4 de la tarda.
Tot i que el marge de Kalle Rovanperä i Jonne Halttunen era prou important al capdavant de la classificació provisional, donada la poca corda cronometrada de la jornada dominical, els finlandesos seguien tibant fort i s’imposaven en la cronometrada inaugural així com en la de clausura, altrament coneguda com el “Power Stage”, obtenint així els 5 punts extra en el certamen de pilots, mentre que en les dues proves especials centrals, els finlandesos esdevenien segons i hi entregaven 1,7 segons i 8 dècimes de segon a Ott Tänak i Martin Järveoja i a Sébastien Ogier i Benjamin Veillas respectivament, temps insuficient com per a que la taula patís cap canvi en l’anhelada primera posició.
En la lluita per les dues posicions contigües de podi, Ott Tänak i Martin Järveoja batien en dues ocasions a Sébastien Ogier i Benjamin Veillas, o a la inversa si la referència es prenia des de l’òptica dels gals, emperò els estonians aconseguien retallar en conjunt 3,5 segons als homes de Toyota, una distància que novament era insuficient com per a provocar cap canvi.
Sabedors de la seva victòria final, així com en el “Power Stage”, Kalle Rovanperä i Jonne Halttunen s’apujaven al sostre del seu Yaris Rally1 en la mateixa línia de meta de la cronometrada i celebraven la conquesta del seu primer títol mundial ballant una mena de “Haka”, que més aviat semblava el “Aserejé” de las Ketchup de l’any 2002.
Arribats a Auckland en passar pocs minuts de 2 quarts de 4 de la tarda, el resultat esdevenia definitiu i així Kalle Rovanperä esdevenia el pilot més jove en convertir-se en campió del món, amb 22 anys i 1 dia, 5 anys menys que l’anterior récord que ostentava l’escocès Colin McRae des de l’any 1995. La formació finlandesa completava els 279,80 km cronometrats del programa en un temps de 2 hores 48 minuts i 1,4 segons, registre que rebaixava en 34,6 segons l’acumulat pels seus companys Sébastien Ogier i Benjamin Veillas i en 48,5 segons el d’Ott Tänak i Martin Järveoja.
Les cronometrades sabatines van ser fatals per a Tänak-Järveoja
Si en categoria absoluta la competició va estar molt renyida fins arribar a l’equador de la jornada sabatina, en la categoria intermitja la situació va resultar ser diametralment oposada. Davant l’absència dels principals animadors del certamen, només els polonesos Kajetan Kajetanowicz i Maciej Szczepaniak es desplaçaven fins a l’altra banda del món per competir-hi, els locals i campions del món en producció l’any 2011, Hayden Paddon i John Kennard, tenien el camí planer vers la victòria.
Els neozelandesos s’imposaven en totes i cadascuna de les proves especials de l'itinerari que es celebraven tret de 4, amb 3 victòries de tram per als polonesos i la darrera, en la penúltima prova especial del programa, en la que els australians Harry Bates i John McCarthy els hi llevaven el privilegi per tan sols 1 dècima de segon, 4 cronometrades en les que els herois locals hi esdevenien els segons més ràpids.
Un excels rendiment doncs que permetia a Hayden Paddon i John Kennard entrar al parc tancat d’Auckland del divendres i del dissabte al vespre amb 1 minut i 1,5 segons de marge i 2 minuts i 4,7 segons respectivament, i finalment adjudicar-se la victòria amb 2 minuts i 33,1 segons de coixí amb Kajetan Kajetanowicz i Maciej Szczepaniak i amb 3 minuts i 25,1 segons en relació als seus compatriotes Shane van Gisbergen, pilot habitual de la competició en circuits, i Glen Weston.
A efectes de campionat, la gran inversió realitzada per Kajetan Kajetanowicz, permetia al pilot polonès escurçar distàncies amb el líder provisional Andreas Mikkelsen, alhora que aquest rellevava en la segona posició a l'absent Emil Lindholm.
Paddon-Kennard volaven per les pistes neozelandeses i donaven tota una lliçó a la resta de la classe.
Entre els pilots nascuts abans del 1992, la victòria era per als australians Harry Bates i John McCarthy, qui tanmateix hi competien sols en la classe, mentre que entre aquells que en els seus documents oficials hi constava un any de naixement anterior a 1973, la victòria era per a l’alemany Armin Kremer i la seva filla Ella Kremer.
Tot i competir sols, Bates-McCarthy aconseguien una victòria de tram a les acaballes de l'itinerari.
Kremer pare i filla s'imposaven entre els veterans.
La doble victòria de Kalle Rovanperä a Nova Zelanda, permetia al pilot finlandès proclamar-se campió del món en el certamen de pilots l'endemà de complir 22 anys, establint així un nou record difícilment rebaixable. Ott Tänak, tercer al podi, afiançava la seva segona posició provisional, al igual que el belga Thierry Neuville davant el segon zero consecutiu del britànic Elfyn Evans.
Pilot |
Punts |
 Kalle Rovanperä
|
|
 Ott Tänak |
173 |
 Thierry Neuville
|
|
A la ronda austral, Toyota hi aconseguia el seu quart doblet de la temporada i els japonesos establerts a Finlàndia tenien a tocar de la punta dels dits el seu sisè títol mundial. El seu principal rival, Hyundai, amb 4 i20 rere els 2 primers Yaris Rally1, no feia altra cosa que certificar la primera posició entre els perdedors davant una nova debacle entre els M-Sport.
Constructor |
Punts |
 Toyota
|
|
 Hyundai
|
|
 M-Sport
|
|
Especificacions tècniques 
Títols 
Sébastien Loeb 
Petter Solberg 
Citroën
Peugeot
Ford
Stobart
Volkswagen