Waldegård-Thorszelius donaven la sisena victòria, de set possibles, al Toyota Celica TCT en terres africanes.

El dissabte 27 de setembre de 1986 finalitzava a Yamoussoukro, flamant capital ivoriana, el 18è Ral·li Costa d'Ivori, desena prova entre un total de tretze en el calendari del campionat del món de ral·lis. La cita només entregava punts per al campionat de pilots, una decisió de la FISA que comportava que gairebé tots els equips del mundial giressin l’esquena a una prova molt dura i d’elevats costos, de fet només l’equip Toyota es desplaçava fins a la costa occidental africana, amb el què els organitzadors amb prou feines aconseguien assolir la cinquantena d’inscrits per tal de poder mantenir-se en el calendari del mundial de cara a la temporada vinent. D'aquests 50 equips inscrits, molts d'ells amateurs, 49 n’esdevenien en participants en baixar per la protocolària rampa de sortida el dimecres 24 de setembre, doncs un d’ells era refusat en no gaudir d’homologació, des d’on aquests farien front a un recorregut de 3763 km de distància repartits als llarg de 2 etapes i 73 sectors competitius, la idiosincràtica manera d’entendre els trams a l’Àfrica, una corda que tan sols 11 formacions aconseguien completar.

En quan el fang va fer acte de presència, Torph-Thorszelius no van poder fer front als seus companys d'equip

Yamoussoukro, la nova capital nacional des de 1983, repetia com a base del ral·li, des d'on a partir de les 9 en punt del matí del dimecres 24 de setembre, es donava el tret de sortida a la prova amb la disputa de la primera de les dues etapes que conformaven el recorregut. Després de desplaçar-se en vers el sud per tal de fer un primer reagrupament a Abidjan, antiga seu de l’esdeveniment ivorià, la caravana del ral·li se n’anava cap al nord-est per reagrupar-se a Dimbokro, i prosseguir amb el seu viatge nord oriental per tal de completar el bucle i retornar al punt d’eixida a partir de l’endemà dijous a partir de 2 quarts d’1 del migdia. Una primera etapa doncs que comprenia 37 sectors competitius i que suposava els primers 1803 km de lluita contra les manetes dels rellotges

En les jornades prèvies a la disputa del ral·li, la pluja remullava generosament les pistes per les quals els participants s’hi veurien abocats a passar-hi, si bé en el moment d’iniciar-se la competició, el clima era totalment sec i la pols en suspensió un element més a tenir en consideració.

Els pilots suecs Lars-Erik Torph i Bo Thorszelius, germà bessó del famossíssim copilot Hans, aprofitaven l’avinentesa de lluir el dorsal número 1 sobre les portes del seu Toyota Celica Twin Cam Turbo, i gràcies a gaudir d’una excel·lent visibilitat, aquests aconseguien arribar al primer reagrupament d’Abidjan havent incorregut en menys penalitzacions que la resta de participants, concretament en 6 minuts. I es que convé recordar que en les cites africanes, la classificació s’establia en base als retards acumulats sobre l’hora de pas dels competidors sobre els diferents controls horaris establerts.

Tot i el cert avantatge del que gaudien Lars-Erik Torph i Bo Thorszelius sobre la pista, el cert era que fins al 4t control horari no existien penalitzacions entre els principals inscrits al ral·li i posteriorment el marge que aquests aconseguien en vers els seus caps de files, el seu compatriota Björn Waldegård i el britànic Fred Gallagher, era ínfim per als estàndards africans, de tan sols 1 minut i després d’haver-se igualat momentàniament en arribar al desè control horari. Mentre que en relació al tercer dels Celica TCT oficials, el pilotat pels alemanys federals Erwin Weber i Gunther Wagner, la diferència esdevenia de 8 minuts. 

Els austríacs Wilfried Wiedner i Franz Zehetner, a bord d’un Audi Quattro A2 privat, restaven a les portes de les posicions de podi a 12 minuts dels líders, mentre que els francesos, però ivorians d’adopció, Alain Ambrosino i Daniel Le Saux, arribaven a bord d’un Nissan 240 RS a aquesta primera pausa en el llarg camí per la Costa d’Ivori, ocupant la cinquena posició a 14 minuts de la parella sueca líder. Els kenyans Robin Ulyate i Ian Street, participants en tan en quan no haguessin d’exercir d’assistència ràpida als 3 Toyota oficials, eren sisens a 19 minuts dels primers classificats amb una altra unitat de Celica TCT totalment blanca, mentre que el número de baixes acumulades esdevenia de 12.

Emplaçats en la segona part de la primera etapa, el desplaçament des d’Abidjan fins a Dimbokro, les baixes acumulades s’incrementaven fins arribar a la vintena, mentre que les distàncies entre els dos primers classificats es mantenien constants, és a dir en 1 minut. Paral·lelament, els tercers integrants de l’equip Toyota, Erwin Weber i Gunther Wagner, s’endarrerien a causa d’uns problemes amb la vàlvula de descàrrega del turbo, de tal manera que aquests s’acabaven emparellant a temps amb l’Audi de Wilfried Wiedner i Franz Zehetner a 19 minuts del cúmul de penalitzacions de Lars-Erik Torph i Bo Thorszelius. 

Sense tracció total ni un suport de fàbrica, Alain Ambrosino i Daniel Le Saux no podien seguir el ritme de les formacions capdavanteres i en sumar més retards, aquests es trobaven ja a 32 minuts dels líders, precedint en tan sols 8 minuts l’Opel Manta 400 del libanès Samir Assef i el seu compatriota francès Christian Boy.

Al llarg del tercer acte de la primera etapa, és a dir el retorn cap a Yamoussoukro, Björn Waldegård i Fred Gallagher aconseguien igualar les penalitzacions amb els seus companys d'equip en dues ocasions, sent la segona ocasió en el 37è i darrer control horari de la primera etapa, situació que suposava que els dos Toyota oficials co-lideressin la prova en el moment d’entrar en el parc tancat de la capital ivoriana el dijous 25 de setembre al migdia.

Tanmateix Erwin Weber i Gunther Wagner colpejaven contra una pedra i danyaven tot el tren anterior del seu Celica TCT, endarrerint-se substancialment fins caure en la quarta posició a 33 minuts de les dues formacions líder i a 14 minuts dels darrers inquilins de les posicions de podi, l’Audi Quattro A2 de Wilfried Wiedner i Franz Zehetner. 

Més avall en la taula provisional, els franco-ivorians Alain Ambrosino i Daniel LeSaux, també s'endarrerien en 5 minuts més quan el seu Nissan 240 RS tenia una fuita en el circuit del líquid de frens, impedint-los arriscar en la frenada. Samir Assef i Christian Boy, que podien treure renda dels problemes del Nissan que els precedia, decidien fitxar per avançat en el darrer control horari i així, en incórrer en penalitzacions, perdre places en la classificació per en l’etapa següent gaudir d’una millor posició de sortida. 

La penalització del libanès i del francès, comportava que els kenyans Robin Ulyate i Ian Street assolissin la sisena posició provisional a 45 minuts dels líders i 8 minuts per darrera d’Alain Ambrosino i Daniel Le Saux, mentre que 4 minuts més avall s’hi trobaven els líders entre els Grup A, els austríacs Rudolf Stohl i Reinhard Kaufmann.

Amb els 25 equips participants que aconseguien completar la primera etapa dins del parc tancat de Yamoussoukro, la nit del dijous a divendres les pluges es precipitaven torrencialment cap a la meitat més occidental del país, regió per la qual l’endemà s’hi disputaria la segona etapa del ral·li. Donant la sortida a la primera formació a les 5 en punt del divendres 26 de setembre, els organitzadors de l’edició hi programaven 1961 km competitius al llarg de 36 sectors, una corda que els més hàbils aconseguirien completar l’endemà dissabte 27 de setembre a les 11 en punt del matí, previs reagrupaments a Abidjan, San Pedro i Gagnoa. 

Les pluges torrencials convertien les pistes forestals en autèntics fangars, on sovint, els arbres caiguts barraven el pas. Amb una organització que no hi pensava posar remei a aquestes contingències, era en aquest context en el que el gran desplegament que hi havia fet el Toyota Team Europe cobrava un gran protagonisme. Entre els 6 Toyota Celica TCT desplaçats fins al parc tancat de Yamoussoukro, una unitat es posava a mans d’Steve Millen, pilot neozelandès llargament afincat als Estats Units, qui prenia la sortida al ral·li abans que els participants per tal d’anar obrir camí, una via que seria seguida per part de tot el seguici de la competició.

Reiniciant-se doncs la competició en unes condicions molt lliscants, Björn Waldegård i Fred Gallagher podien demostrar les seves majors capacitats al volant i malgrat veure’s superats per Lars-Erik Torph i Bo Thorszelius en els dos primers controls horaris de la represa, promptament l’escandinau i el britànic aconseguien revertir la situació per tal d’arribar al reagrupament d’Abidjan havent assolit un coixí de 3 minuts en vers els seus companys suecs i primers líders de la prova. 

Gràcies a la tracció integral del seu Audi Quattro A2, Wilfried Wiedner i Franz Zehetner podien contenir l'envestida d’Erwin Weber i Gunther Wagner i els austríacs conservaven la tercera posició per 11 minuts de coixí en vers els alemanys, és a dir 3 minuts menys dels que havien partit de Yamoussoukro, mentre que Samir Assef i Christian Boy aconseguien superar als líders del Grup A i les baixes s’incrementaven amb 8 formacions més.

Malauradament una avaria elèctrica afectava l’Audi de Wilfried Wiedner i Franz Zehetner en la represa, és a dir el compàs de l’etapa que unia Abidjan amb San Pedro, la qual ralentitzava l’avenç dels austríacs per les pistes ivorianes, fins el punt que la parella no podia arrancar el motor del seu Quattro A2 després d’un control de pas. El degoteig de minuts era constant i el seu marge en vers el Toyota dels alemanys s’acabava esfumant, fins al punt de perdre la tercera posició i veure’s seriosament amenaçats pel Nissan 240 RS d’Alain Ambrosino i Daniel Le Saux.

Per darrera d'ells els kenyans Robin Ulyate i Ian Street, lliurats de la molesta pols en suspensió que tan els va perjudicar al llarg de la primera etapa, de mica en mica anaven retallant distàncies amb el Nissan que els precedia i aquests entraven al reagrupament de San Pedro a 12 minuts de la cinquena posició, si bé per darrera seu Sami Assef i Christian Boy feien el mateix per acabar igualant-los la penalització.

Constants, Björn Waldegård i Fred Gallagher eixamplaven en 3 minuts més el seu marge en vers Lars-Erik Torph i Bo Thorszelius i ja eren 6 els minuts que separaven a les dues formacions de Toyota en arribar a San Pedro, reagrupament en el que tan sols hi arribaven 11 equips participants. Erwin Weber i Gunther Wagner tancaven el triplet per a la formació nipona a 51 minuts dels seus caps de files i per un marge de 18 i 20 minuts de marge respectivament en vers Wilfried Wiener i Franz Zehetner i d’Alain Ambrosino i Daniel Le Saux, trobant-se 12 minuts més avall l’empat a temps entre kenyans i els pilots del Manta 400 privat.

De San Pedro se’n sortia de nit i sense haver pogut donar amb l’origen de l’avaria elèctrica en l’Audi Quattro A2 de Wilfried Wiedner i Franz Zehetner, la situació esdevenia més precària per a la parella austríaca en incrementar-se les demandes a la bateria, més quan després d’atropellar accidentalment a dues ovelles, els pilots es quedaven pràcticament sense llums. Arran d’aquest context tan negatiu, la seva posició esdevenia presa fàcil de les 3 formacions que els seguien de més a prop.

Malauradament Alain Ambrosino i Daniel Le Saux no conservaven per massa temps la quarta posició provisional, doncs una avaria en la caixa de velocitats els feia caure fins a la vuitena posició, just per darrere de l’Audi 80 Quattro dels líders del Grup A Rudi Stohl i Reinhard Kaufmann, mentre que Samir Assef i Christian Boy, hereus d’aquesta quarta posició, es lamentaven posteriorment de patir 2 punxades i veure’s a la seva vegada superats pels kenyans Robin Ulyate i Ian Street. 

Finalment els mecànics donaven amb la font de l'avaria elèctrica en l'Audi Quattro A2 de Wilfried Wiedner i Franz Zehetner, una bomba de benzina defectuosa, i en poder tornar a incrementar el seu ritme just abans del trenc d’alba, aquests es feien amb la cinquena posició de Sami Assef i Christian Boy, abans no es neutralitzés la competició a Gagnoa.

Un reagrupament, el de Gagnoa, en el que s’hi arribava amb la diferència entre els 2 primers classificats inalterada, és a dir en els 6 minuts de penalització dels que es sortien de San Pedro, mentre que Erwin Weber i Gunther Wagner tancaven les posicions de podi a 1 hora del registre de Björn Waldegård i Fred Gallagher. Robin Ulyate i Ian Street rubricaven un fantàstic quadruplet per a Toyota a 1 hora i 22 munuts del suec i el britànic, mentre que a 17 minuts del temps dels kenyans, s’hi trobaven Wilfried Wiedner i Franz Zehetner, precedint a la seva vegada en 5 minuts a Samir Assef i Christian Boy.

Emplaçats en la recta final del ral·li el dissabte al matí, la competició ja estava pràcticament decidida i les 4 formacions de Toyota aconseguien, gairebé de manera accidental, la foto icònica i propagandística d’entrar junts en el parc tancat de Yamoussoukro. Entretant els contratemps elèctrics tornaven a aflorar en l’Audi de Wilfried Wiedner i Franz Zehetner i els austríacs tornaven a ser superats per Samir Assef i Christian Boy.

Arribats a Yamoussoukro a les 11 del matí del dissabte 27 de setembre de 1986, la 18ena edició del Ral·li Costa d’Ivori es donava per conclosa amb Björn Waldegård i Fred Gallagher al capdavant dels 11 equips que aconseguien completar els 3746,26 km del recorregut. El suec i el britànic s’imposaven amb 1 hora i 29 minuts de penalització, retard que rebaixava en 8 minuts l’acumulat per Lars-Erik Torph i Bo Thorszelius. Erwin Weber i Gunther Wagner completaven el podi a 58 minuts dels seus companys d'equip mentre que Robin Ulyate i Ian Street tancaven el quadruplet de Toyota a 1 hora i 36 minuts dels guanyadors de la ronda africana.

Weber-Wagner s'adjudicaven el seu primer podi al mundial de ral·lis tancant un podi integre de Toyota.

En la categoria reservada als cotxes de Grup A, els austríacs Rudolf Stohl i Reinhard Kaufmann, prenien les regnes de la categoria en tan bon punt es donava el tret de sortida a l’edició, aprofitant l'avantatge que els suposava la tracció integral de l’Audi 80 Quattro que hi pilotaven. Paral·lelament, els francesos Patrick Tauziac i Claude Papin, principal alternativa a la formació centre-europea en els compassos inicials de l’itinerari, s’havien de retirar poc abans d’arribar al segon reagrupament programat a Dimbokro, en quan aquests patien una forta sortida de pista, que deixava seriosament danyat el Mitsubishi Starion Turbo que hi pilotaven.

Davant una competència feble, els austríacs avançaven amb pas ferm i decidit en vers a una victòria, de la qual tot semblava indicar que només en podien ser privats en cas de produir-se un abandonament, situació extrema que no es donava i que s’acabava produint per un marge de 5 hores i 19 minuts en relació al Toyota Corolla dels francesos Patrick Copetti i Jean-Michel Dionneau i de 12 hores i 6 minuts amb l’auto homòleg dels ivorians Angelberg Kady i Soumahoro Maffal, onzens i últims classificats.

La victòria permetia a Rudi distanciar-se del seu compatriota Franz Wittmann en la cursa per les primeres posicions del campionat entre els Grup A, alhora que escurçava distàncies amb el líder destacat de la categoria, el suec de Volkswagen Kenneth Eriksson, assegurant-se pràcticament així la segona posició del campionat.

Stohl-Kaufmann escollien sabiament un 80 Quattro per al ral·li.

En el campionat de pilots, únic campionat pel que la cita ivoriana era puntuable, la victòria Björn Waldegård va ser pràcticament intrascendent de cara a la lluita per les primeres posicions de la taula, que seguia estant encapçalada per Juha Kankkunen, pilot finlandès de Peugeot, seguit del seu compatriota de Lancia Markku Alén.

Pilot	Punts
Juha Kankkunen	91
Markku Alén	69
Massimo Biasion	47

En la general per marques, la classificació no es veia alterada des del Ral·li dels 1000 Llacs, ja que la prova no donava punts en aquest campionat, que ja havia guanyat Peugeot en la passada ronda finlandesa.

Constructor	Punts
Peugeot	141
Lancia	119
Volkswagen	65