Volkswagen guanyava per primera vegada un ral·li del mundial al Ral·li Costa d'Ivori.

El 19è Ral·li Costa d’Ivori es presentava als mitjans seguint la singularitat pròpia dels esdeveniments celebrats al continent africà, la qual comportava la manca d’uns trams cronometrats ben definits i la presència en el seu lloc dels sectors competitius, amb els seus respectius controls horaris. En total l’estament organitzador de l’onzena ronda en el calendari del campionat del món de ral·lis, entre un total de 13 proves, posava sobre el programa un total de 24 sectors competitius que suposaven 1074,01 km de distància, una corda a la que es donava inici el dimarts 22 de setembre de 1987 a Abidjan i que conclourien a la mateixa ciutat 4 jornades més tard, és a dir el dissabte 26 de setembre. L’edició, que no entregava punts en el certamen de constructors, copsava l’interès de 43 formacions per a oficialitzar-hi la seva inscripció, de les que 11 serien capaces de cobrir el recorregut.

La única alternativa als VW va ser el Nissan 200SX de Mehta-Combes

A les 12 en punt del migdia del dimarts 22 de setembre es donava inici al ral·li des d’Abidjan, amb la sortida del primer dels 43 equips participants. Una etapa inaugural amb 10 sectors competitius sobre el programa, que esdevenia un periple de 427,19 km de distància i que portava als participants a travessar els boscos de Taï, per tal de reagrupar-se en la nova capital nacional, Yamoussoukro, i posteriorment retornar al punt de partida l’endemà dimecres a partir d’1 quart de 8 del matí.  

Un seguit de pluges torrencials, havien castigat seriosament el territori en les jornades prèvies a la disputa del ral·li, convertint les pistes ivorianes en uns autèntics fangars lliscants.

Tot i que Kenneth Eriksson i Peter Diekmann no havien competit mai a l’esdeveniment ivorià, així com tampoc l’equip Volkswagen per al que la parella hi pilotava, aquests es feien ràpidament amb el lideratge de la classificació a bord del seu Golf GTi i per davant de parelles més experimentades als inconvenients de competir a l’Àfrica com eren Björn Waldegård i Fred Gallagher, als comandaments del debutant i controvertit Toyota Supra Turbo 3.0i o de Shekhar Mehta i Rob Combes, qui pilotaven per a Nissan una unitat del 200 SX.

Malgrat no abandonar mai la primera posició, una avaria en l’eixugaparabrises dificultava el progrés del pilot suec i del navegant alemany al llarg de les pistes enfangades, per les quals passava la caravana del ral·li, doncs en haver d’anar netejant manualment el seu parabrises per poder fer quelcom tan senzill com veure-hi, els minvava el seu ritme. Una avaria que també tenia les seves conseqüències en quan la pluja seguia regant un terreny extremadament humit.

Una altra formació amb bagatge africà, els suecs Lars-Erik Torph i Benny Melander, s’endarrerien de l’ordre d’1 hora als comandaments del segon Supra Turbo. Primerament els escandinaus patien una sortida de pista en trencar-se una pinça de fre, mentre que posteriorment es topaven amb greus problemes de motor, associats a una preparació del ral·li menys exhaustiva del que fóra la ronda prèvia kenyana, ja que una setmana abans, l’equip Toyota havia estat competint en el longeu Ral·li Hong-Kong - Pequin.

Parella que, com Björn Waldegård i Fred Gallagher, comprenia en concloure l'etapa inaugural, perquè tota la nit havien estat competint sense el suport de la radio en el retorn a Abidjan. I es que aprofitant el reagrupament de 5 hores que es planificava a Yamoussoukro, l’avioneta Cessna 340 que guiava als pilots del Toyota Team Europe des de l'aire, s’aturava a l’aeroport de la flamant capital ivoriana per tal de proveir-se de carburant. 

Només abandonar les instal·lacions aeroportuàries, a 1 quart de 2 de la matinada, l’aparell es precipitava sobre el dens bosc tropical i esclatava en flames arran de l’impacte, provocant la mort immediata als seus 4 ocupants, els dos pilots de l’aeronau, el britànic Nigel Harris, copilot llargament vinculat amb Malcolm Wilson i qui en aquesta ocasió estava treballant per a la formació nipona, per tal d’advertir en horari diürn dels possibles perills que les formacions participants es poguessin trobar a pista, i un 4t tripulant que encara tenia més pes per a la formació establerta a Colònia, el també britànic Henry Liddon, director esportiu de l’equip i mà dreta d’Ove Andersson.

Björn Waldegård i Fred Gallagher arribaven al parc tancat d’Abidjan a 1 minut i 8 segons del temps del líders Kenneth Eriksson i Peter Diekmann, mentre que Shekhar Mehta i Rob Combes fitxaven el seu carnet de ruta acumulant un retard lleugerament superior als 4 minuts, marges ínfims per als cànons africans. Els alemanys Erwin Weber i Matthias Feltz, amb el segon dels Volkswagen Golf GTi oficials, restaven a les portes de les posicions de podi, precedint els Nissan 200 SX de Mike Kirkland i Robin Nixon, endarrerits en quedar-se sense fars al llarg de la nit, així com el semioficial d’Alain Ambrosino i Daniel Le Saux.

La finalització de la primera etapa, permetia al Toyota Team Europe reunir a tots els seus efectius que tenia sobre el terreny, moment en el qual la formació decidia abandonar el ral·li en senyal de dol i quan els seus pilots ocupaven la segona, setena i novena posició respectivament, sent aquesta última plaça per al Supra atmosfèric dels kenyans Robin Ulyate i Ian Street, qui com ja havien fet en altres ral·lis africans, competien amb el rol de ser una assistència ràpida.

Amb l’amarg comiat d’un dels principals animadors del ral·li, aquest prosseguia amb la segona etapa, un viatge en vers la costa per anar a trobar San Pedro, previ reagrupament a Yamoussoukro, i que portava als 24 participants que encara restaven en actiu, a travessar els boscos de Taï. Un desplaçament que suposava afegir 430,88 km de lluita cronometrada i que es dividia al llarg de 8 sectors competitius. Una etapa central que arrancava a les 7 en punt de la tarda del dimecres 23 de setembre i que finalitzaria l’endemà dijous a partir de 2 quarts de 4.

L'interès mediàtic de l’edició doncs es centrava en la doble lluita entre els Volkswagen i els Nissan, doncs Mike Kirkland i Robin Nixon assetjaven la darrera plaça de podi que heretaven Erwin Weber i Matthias Feltz en el moment de la represa. Malauradament aquest segon duel no aniria gaire més enllà, doncs sobre l’equador de la segona etapa, quan encara ni tan sols s’havia arribat als respectables boscos de Taï, la crescuda d’un riu generava un gual d’uns 50 metres.

Tan Mike Kirkland i Robin Nixon, com Alain Ambrosino i Daniel Le Saux decidien creuar-lo a alta velocitat per tal d’intentar evitar quedar varats enmig del torrent, i certament es el que aconseguien, doncs en entrar aigua per l’admissió d’aire, ambdós Nissan 200 SX  s’hi quedaven encallats. Després de ser rescatats pels vilatans, previ pagament pels seus serveis, ambdues formacions miraven de prosseguir amb la competició, però la tasca esdevenia impossible a resultes d’haver noquejat respectius propulsors.

El trio capdavanter gestionava aquest impediment d’una manera totalment oposada i aquests arribaven al port de San Pedro a primera hora de la tarda del dijous 24 de setembre, en el mateix ordre que aquests havien abandonat el parc tancat d'Abidjan el vespre anterior. 

Tot i que Shekhar Mehta i Rob Combes havien intentat pressionar a Kenneth Eriksson i Peter Diekmann en la lluita per comandar la classificació provisional, el cert era que els kenyans de Nissan es trobaven ja a 10 minuts del suec i de l’alemany, mentre que després d’haver hagut de canviar tan la caixa de canvis com l’embragatge, com a conseqüència d’una fuita d’oli que s’havia detectat en el compartiment i que comportava un mal funcionament d’aquest element mecànic, Erwin Weber i Matthias Feltz acumulaven un retard de 40 minuts en vers els seus companys de formació.

Una dotzena de formacions participants havia aconseguit arribar a San Pedro la tarda del dijous, i aquestes mateixes 12 formacions començaven a abandonar a partir de 2 quarts de 10 del matí de l’endemà divendres 25 de setembre, el parc tancat que s’hi emplaçava, per tal d’enfilar el camí de retorn a Abidjan, on els primers participants se’ls esperava a partir de les 10 en punt de l’endemà dissabte. Un desplaçament doncs que conformava la tercera i última etapa i que comptava amb 6 sectors competitius de 215,94 km cronometrats, així com dos reagrupaments per a la recuperació de pilots i màquines, un primer a Yamoussoukro i un darrer a Agboville.

Malgrat que aquesta darrera etapa era aproximadament la meitat del que havien estat les 2 anteriors, la duresa del terreny seguia deixant marques sobre els turismes millorats de la categoria de Grup A. Així Erwin Weber i Matthias Feltz veien com uns suports de motor del seu Volkswagen Golf GTi es trencaven i aquests havien de pilotar amb molta més precaució, a l’espera que els tècnics de la marca saxona els hi poguessin bescanviar, un cop feta la intervenció mecànica, els alemanys prosseguien amb la competició havent resguardat la tercera posició que venien ocupant.

Més crítica i angoixant esdevenia la situació per a Kenneth Eriksson i Peter Diekmann, els líders veien com no podien engranar ni la primera ni la tercera velocitat en la seva caixa de canvis i posteriorment tampoc la marxa enrere. El diagnòstic era fàcil per als mecànics de Volkswagen, un tros de cable del velocímetre s’havia trencat i havia caigut sobre la selectora, bloquejant aquestes marxes, emperò sense temps per a poder canviar l'element i conservar el lideratge, els pilots no els quedava cap altre remei que competir en unes condicions menys ideals.

Posteriorment, per a major angoixa dels líders, l’embragatge del Golf número 4 començava a donar símptomes d’esgotament, una situació de la que els kenyans Shekhar Mehta i Rob Combes no en podien treure profit, en estar afectats pel mateix problema que el suec i l’alemany. 

Amb una classificació estàtica però uns autos impedits que en qualsevol moment podien defallir, es celebraven els darrers quilòmetres del ral·li, no sense abans tornar a deixar en evidència la feble organització de l’esdeveniment ivorià. Un dels cotxes d’assistència ràpida de Nissan, colisionava violentament contra un autobús i un dels seus ocupants, el copilot kenyà Marzio Kravos, havia de ser reanimat per part d’un dels seus companys d’equip i posteriorment ser traslladat en un avió privat d’una productora londinenca fins a un hospital local, on podia rebre les primeres cures i posteriorment ser conduït fins a l’hospital d’Abidjan en un helicòpter militar.

Finalment s’arribava a Abidjan el matí del dissabte 26 de setembre de 1987, moment en el que el suec Kenneth Eriksson i l’alemany federal Peter Diekmann podien esclatar de joia en aconseguir la seva primera victòria mundial, així com la primera victòria mundial de Volkswagen, tot i que aquests tornaven a repetir els moments de tensió i angoixa en conduir el seu Golf GTi en vers el garatge per a l’escrutini final. La parella completava el recorregut amb una penalització acumulada de 48 minuts i 57 segons, registre que els hi donava 20 minuts i 21 segons d'avantatge en vers el Nissan 200 SX dels kenyans Shekhar Mehta i Rob Combes. Erwin Weber i Matthias Feltz completaven el podi a 1 hora, 16 minuts i 59 segons del temps dels seus companys d'equip, arrodonint la festa dins la marca saxona que per primera vegada aconseguia situar a dos dels seus cotxes en les posicions d’honor.

Segon Golf en el podi Weber-Feltz tancaven la festa de Volkswagen

Si el seguiment, i el conseqüent interès mediàtic, en la classificació absoluta distava molt del que s’aconseguia en altres cites del calendari, especialment si es comparava amb l’altra ronda africana, en el cas dels vehicles sota homologació de Grup N, aquest era nul o inexistent.

Els finlandesos Frederick Donner i Cedric Wrede eren els únics, entre els 11 equips participants que aconseguien completar els 1074,31 km del recorregut, que ho feien a bord d’un cotxe sota homologació de Grup N, un Subaru RX Turbo, i per tant en guanyar la classe, els nòrdics s’adjudicaven els 13 punts que suposaven la victòria en el campionat.

Desproveïts de puntuació en rondes anteriors, la victòria dels finlandesos era del tot anecdòtica en clau de campionat i aquests s’igualaven amb tants altres vencedors d’una ronda, trobant-se a molta distància dels 70 punts que acumulava el transalpí Alessandro Fiorio.

Donner-Wrede eren els únics que aconseguien completar el ral·li a bord d'un Grup N.

En el campionat de pilots, únic campionat pel que la cita ivoriana era puntuable, la victòria de Kenneth Eriksson permetia al pilot suec acostar-se a posicions davanteres, ja que cap dels pilots de Lancia que encapçalaven la general provisional va prendre part a la prova africana.

Pilot	Punts
Juha Kankkunen Markku Alén	80 80
Massimo Biasion	74
Kenneth Eriksson	68

En la general per marques, la classificació no es veia alterada des del Ral·li dels 1000 Llacs, ja que la prova no donava punts en aquest campionat, així doncs Lancia seguia encapçalant la taula amb 137 punts per davant d'Audi i Volkswagen.

Constructor	Punts
Lancia	137
Audi	74
Volkswagen	63