Kankkunen-Piironen aconseguien la primera victòria de la temporada en terres australianes, on havien guanyat la temporada anterior.

Per segona temporada consecutiva, Perth acollia un esdeveniment del calendari mundial, el 3r Ral·li d'Austràlia, i n’esdevenia l’escenari de la seva cloenda el diumenge 23 de setembre de 1990. L’edició del ral·li oceànic era la desena cita en el calendari global i la quarta en el continental, entregant en el primer d’ells punts en els certàmens de pilots i constructors, així com la copa de Grup N, un ventall ampli d’opcions que portava a 62 formacions a oficialitzar-hi la seva inscripció. Tots ells es convertien en participants en baixar per la rampa de sortida el dijous 20 de setembre a la mateixa ciutat, des d’on aquests començarien a fer front a un recorregut composat per 35 proves especials cronometrades d'una distància total competitiva de 570,28 km.

Sainz-Moya aconseguien a Austràlia situar-se líders de l'Asia-Pacífic.

A les 12 en punt del migdia del dijous 20 de setembre, els participants es congregaven en la cèntrica Plaça Forrest per començar a celebrar-hi la cerimònia de sortida, i des d’on aquests anirien a trobar-se amb els 4 primers trams del programa de 64,30 km cronometrats, distància que concloïa amb l’entrada al parc tancat emplaçat al Langley Park de Perth i que es dibuixava en les immediacions de la capital de l’estat d’Austràlia Occidental.

Una primera etapa molt dispar, amb 2 cronometrades molt curtes i les 2 restant força longeves, en les que la pluja precipitada al llarg de les jornades prèvies a la celebració del ral·li, hi afegia un grau extra de dificultat, reduint la poca adherència que ja de per si donaven les característiques bales de grava que omplien les pistes australianes. 

A les afores de Perth es celebrava el primer tram de l’itinerari, el qual tan sols tenia 2,5 km de corda, i en el que els finlandesos Juha Kankkunen i Juha Piironen, vencedors de l’edició anterior i ara als comandaments d’un Lancia, hi aturaven el cronòmetre abans que cap altre participant, si bé la poca entitat cronometrada del mateix, només els hi donava un marge d’1 segon en vers l’empat a temps entre els espanyols de Toyota Carlos Sainz i Luís Moya, els suecs de Mitsubishi Kenneth Eriksson i Staffan Parmander i els seus companys d’equip italians Alessandro Fiorio i Luigi Pirollo. 

Flynns, amb els seus 30,05 km de distància enmig de la natura australiana, era el primer tram pròpiament dit del programa, en el què la parella sueca de Mitsubishi sorprenia a propis i aliens marcant-hi el millor registre per un marge de 15 segons en vers els finlandesos de Lancia, segons a final de tram. Un excel·lent registre que donava el lideratge a Kenneth Eriksson i Staffan Parmander per un coixí de 14 segons, alhora que més avall a la taula, Sandro Fiorio i Luigi Pirollo batien en 2 segons a Carlos Sainz i Luís Moya i aquests passaven a tancar provisionalment les posicions de podi a 26 segons dels nous líders.

Els tercers integrants de l’equip oficial Lancia, els francesos Didier Auriol, convalescent de la grip, i Bernard Occelli, hi patien una rebolcada a baixa velocitat en tallar massa un revolt, amb tan mala fortuna que hi trencaven el radiador del seu Delta Integrale 16V. Tot i que la parella aconseguia completar la corda cronometrada del tram amb el motor fumejant i a 4 minuts i 14 segons del registre de la parella sueca de la firma dels tres diamants vermells, els pilots es veurien obligats a abandonar abans d’emprendre el següent repte competitiu en haver malmès la junta de la culata. 

Còmodes sobre les condicions de la pista, Kenneth Eriksson i Staffan Parmander repetien resultat sobre els 30,02 km de la tercera especial cronometrada, si bé en aquesta ocasió, una punxada, probablement lenta en assegurar no haver colpejat res, només els hi permetia obtenir un rèdit de 2 segons en vers els seus més immediats perseguidors, Juha Kankkunen i Juha Piironen. Per la seva banda, Carlos Sainz i Luís Moya batien en més d’una desena de segons el temps de Sandro Fiorio i Luigi Pirollo i els de Toyota arrabassaven la tercera plaça als italians de Lancia.

L’alegria però era continguda entre els arribats de Colònia, doncs Mikael Ericsson i Claes Billstam s’havien d’acomiadar de la competició amb la transmissió del seu Celica GT-4 trencada. Sobre la trentena de quilòmetres de l’anterior tram de Flynns, els suecs hi havien patit una sortida de pista, la qual els hi provocava una punxada. En completar el tram sobre la llanda, aquests malmetien un palier i la transmissió del seu cotxe, deixant un rastre d’oli al seu pas. Malgrat que els mecànics s’afanyaven en intervenir en el seu cotxe, aquests només podien reparar la fuita del semieix abans d’afrontar la tercera cronometrada, on l’avaria acabaria amb la participació dels escandinaus.

Tancant la disparitat de la jornada inaugural, una especial espectacle mixta d’1,7 km es dibuixava en l’entorn de la pista hípica de Fremantle, dins l’àmbit metropolità de Perth, i en la que els líders s’hi passaven de frenada, se n'anaven rectes i s’hi deixaven 10 segons en vers el millor temps de Juha Kankkunen i Juha Piironen. Carlos Sainz i Luís Moya, segons al terme d’aquesta especial, enfortien la seva posició de podi recentment assolida i els espanyols entraven en règim de parc tancat a 24 segons de Kenneth Eriksson i Staffan Parmander i a 18 segons dels qui un any abans havien estat els seus companys d’equip a Toyota. Sandro Fiorio i Luigi Pirollo restaven a les portes de les posicions d’honor a 12 segons del temps de la parella espanyola, mentre que Ingvar Carlsson i Per Carlsson encapçalaven un segon grup en cinquena posició i a 1 minut i 13 segons dels seus compatriotes líders.

La segona etapa era la més llarga de quantes es programaven, amb 222,52 km cronometrats al llarg de 12 proves especials de grava, una activitat que es desenvolupava en vers al sud de la capital de l’estat i que els més matiners iniciaven a partir de les 7 en punt del matí, hora d’inici de la sortida del parc tancat de Langley Park, per tal de concloure-la en el mateix punt de partida al cap de 15 hores. Una jornada de competició que seria afrontada per 58 formacions participants i que comptava amb un reagrupament a Collie. 

Juha Kankkunen i Juha Piironen protagonitzaven una virolla sobre la meitat del primer tram del dia, cedint-hi 6 segons en vers els homes més ràpids sobre els 5,61 km de l'especial, que novament resultaven ser els suecs de Mitsubishi Kenneth Eriksson i Staffan Parmander, emperò pitjor van ser els casos de les altres formacions classificades en la part alta de la taula. D’una banda Carlos Sainz i Luís Moya també s'envirollaven en el mateix punt que els seus rivals finlandesos i a més a més, els espanyols també sobreviraven sobre la línia de final de tram, amb la part posterior del seu Celica GT-4 passant pel voral deixant-s'hi 12 segons. Més espectacular però fou l'arribada a meta del segon dels Lancia Delta Integrale 16V oficials, el pilotat per Sandro Fiorio i Luigi Pirollo. Els italians corrien la mateixa sort que els pilots de Toyota en sobrevirar sobre la corba de meta, però el seu gir arribava a ser una virolla i aquests decidien engranar la marxa enrere per tal de creuar la línia d’arribada, amb tan mala fortuna que hi colisionaven violentament contra un arbre, deixant la seva suspensió posterior tocada.

En la següent prova especial, tan Juha Kankkunen i Juha Piironen, com Carlos Sainz i Luís Moya hi recuperaven pràcticament el temps que aquests havien concedit en la cronometrada inaugural en compartir el millor registre del parc tancat per davant de suecs i italians, i novament 6 segons tornaven a separar els dos equips nòrdics i 10 segons els llatins.

El canvi en la sort de Kenneth Eriksson i Staffan Charmander es feia més patent en la setena prova especial del programa, tercera de l’etapa, quan la parella sueca pagava els tributs de la seva manca d’experiència en l’esdeveniment austral, així com d’haver hagut de fer els reconeixements a baixa velocitat i sota la pluja. Juha Kankkunen i Juha Piironen tornaven a esdevenir-hi els pilots més ràpids a final de tram i els de Lancia rellevaven als de Mitsubishi al capdavant de la taula per 3 segons de marge, mentre que Carlos Sainz i Luís Moya hi patien una punxada per deixar-s’hi 50 segons, retornant la tercera posició a Sandro Fiorio i Luigi Pirollo i classificant-se 15 segons per endavant del Mazda 323 4WD d’Ingvar Carlsson i Per Carlsson, és a dir, en la seva configuració antiga, doncs no hi havia hagut suficient marge temporal com per fer arribar en vaixell fins Austràlia, el GTX que havia debutat a finals d’agost a Finlàndia.

Esperonats, Carlos Sainz i Luís Moya s’imposaven en les dues següents proves especials del programa, portant fins a la meitat el dèmerit que tenien amb Sandro Fiorio i Luigi Pirollo, mentre que després d’haver aconseguit retallar les distàncies en vers els líders fins als 2 segons al terme de la quarta prova especial del dia, Kenneth Eriksson i Staffan Charmander creuaven la línia de meta en la següent sent empesos, el que ja hauria d’haver suposat l’exclusió, en tenir el seu embragatge avariat i emetent un fort soroll.

Els recursos mecànics que Mitsubishi disposava en aquell punt, no els permetien reparar l’avaria en el Galant VR-4 i els suecs s’havien de retirar del ral·li ocupant la segona posició de la taula a 41 segons dels líders i per 7 de marge amb Sandro Fiorio i Luis Pirollo.

Tot i que Juha Kankkunen i Juha Piironen privaven a Carlos Sainz i Luís Moya del pòquer de victòries de tram en les dues següents cronometrades prèvies al descans equatorial, el cert era que els de Toyota complien amb el seu primer objectiu, rellevar als transalpins en la classificació, i aquests arribaven al reagrupament de Collie en segona posició a 1 minut i 15 segons dels líders finlandesos i per 13 segons de marge amb Sandro Fiorio i Luigi Pirollo. Ingvar Carlsson i Per Carlsson restaven en terreny de ningú a 3 minuts i 16 segons dels líders, precedint en poc més d’1 minut el duel tancat entre Ross Dunkerton i Steve McKimmie, i Peter “Possum” Bourne i Rodger Freeth per tal d’esdevenir els primers pilots oceànics.

En sortir del reagrupament de Collie, els participants tornaven a afrontar la tercera, quarta i cinquena prova especial del dia, un context que minvava l’avantatge amb el que partien Juha Kankkunen i Juha Piironen. Carlos Sainz i Luís Moya aprofitaven l’ocasió que el programa els hi brindava i aquests s’imposaven consecutivament en aquestes 3 especials per tal de reduir el gap en vers els líders per sota del minut.

Entretant, en el transcurs de la vuitena especial cronometrada del dia i dotzena en el còmput global del ral·li, Ingvar Carlsson i Per Carlsson veien com el turbo del seu Mazda 323 4WD es trencava cedint-hi 9 minuts i 45 segons a final de tram, una gran quantitat de temps que els enviava fins a la dotzena posició provisional, per darrera dels tres tenors del Grup N.

Els líders tancaven el seu concurs al llarg de la segona etapa, imposant-se en els 2 darrers trams del programa per tal de restablir 7 dels 17 segons que aquests havien perdut al llarg de les 3 cronometrades disputades per segona vegada i així Juha Kankkunen i Juha Piironen entraven en règim de parc tancat amb 1 minut i 5 segons de marge en vers Carlos Sainz i Luís Moya i amb 2 minuts i 30 segons en relació els seus companys d’equip Sandro Fiorio i Luigi Pirollo, llur unitat havia resultat estar desviada en uns 3 cm arran de l’impacte amb la soca de l’arbre. Els neozelandesos Peter “Possum” Bourne i Rodger Freeth eren quarts classificats a 7 minuts i 5 segons dels líders, precedint en 2 segons als australians Ross Dunkerton i Steve McKimmie.

A les 8 del matí del dissabte 22 de setembre de 1990 es donava el tret de sortida a la tercera etapa del ral·li, la qual suposava 133,71 km cronometrats al llarg d’11 proves especials per als 47 equips que restaven en lliça. D’aquestes 11 proves especials, la darrera era asfaltada, 4 més eren mixtes i les 6 restants es disputaven sobre la singular grava australiana, donant un caràcter molt peculiar a una jornada que comptava amb un reagrupament a York i un altre a Fremantle, per finalitzar amb el retorn al Langley Park a partir de les 9 del vespre.

La pluja precipitada esdevenia un ingredient extra en aquesta etapa tan peculiar i així després de que els líders aconseguissin les dues primeres victòries de tram de forma consecutiva, aquests optaven per reduir els riscos, administrar els segons del que gaudien i habilitar a que en les 4 següents Carlos Sainz i Luís Moya imposesin el seu ritme per tal de fer cap al reagrupament de York a 51 segons del lideratge, mentre que per darrera el ral·li prosseguia més o menys seguint el mateix patró del que s’havia vist al llarg de la recta final de l’etapa més longeva, és a dir, amb Sandro Fiorio i Luigi Pirollo en un graó inferior arran de pilotar cotxe torçat i en ocasions, fins i tot superat pel duel tancat entre els pilots oceànics. Duel en el que els locals Ross Dunkerton i Steve McKimmie aconseguien arrabassar la quarta posició als kiwis Peter Bourne i Rodger Freeth.

Els espanyols de Toyota seguien tivant fort en la represa i amb dues victòries de tram més, aquests aconseguien retallar en 3 segons més el seu gap en vers els líders, emperò en tornar a passar per la tercera especial sabatina, Helena, en la que la parella hi havia aconseguit la primera de les 6 victòries de tram consecutives, aquests se n’anaven rectes en un encreuament i en haver de fer marxa enrere per tornar a la traçada, la parella acabava concedint 14 segons en vers els líders, autors del millor temps, llençant per la borda bona part de la feina feta fins llavors.

Si bé en un primer instant semblava que l’incursió per fora de pistes no havia generat danys en el seu Celica GT-4, promptament es rellevava que un passador del selector de marxes s’havia trencat, doncs l’auto es quedava en punt mort durant una estona sobre la línia de sortida de la següent i penúltima prova especial, fent perdre 7 segons més a la parella espanyola.

Per precaució, en el reagrupament de Fremantle, abans de la disputa del tram de mateix nom pels carrers de la vila metropolitana de Perth, els mecànics de Toyota canviaven la caixa de velocitats en el cotxe número 2 que pilotaven Carlos Sainz i Luís Moya, qui responien a l’esforç aconseguint-hi el registre més baix per 2 i 3 segons d’avenç en vers els Lancia Delta Integrale 16V de Sandro Fiorio i Luigi Pirollo i de Juha Kankkunen i Juha Piironen.

Així doncs, i malgrat acumular 7 victòries parcials de tram al llarg de les seves 11 proves especials, el cert era que Carlos Sainz i Luís Moya acabaven cedint 1 segon més als líders i aquests retornaven al règim de parc tancat a 1 minut i 6 segons del temps de Juha Kankkunen i Juha Piironen. Sandro Fiorio i Luigi Pirollo, que només tractaven de pilotar el seu cotxe el més recte possible, tancaven les posicions de podi a 4 minuts i 19 segons dels seus companys de formació, mentre que els locals Ross Dunkerton i Steve McKimmie restaven a les portes de les mateixes a 9 minuts i 26 segons dels líders, precedint en 48 segons als neozelandesos Peter “Possum” Bourne i Rodger Freeth.

41 equips participants romanien dins del parc tancat de Langley Park, iniciant tots ells a partir de les 7 del matí del diumenge 23 de setembre de 1990, la quarta i última etapa, un escull que suposava 149,75 km de lluita contra el cronòmetre al llarg de 8 proves especials i que finalitzaria en el mateix punt de partida a les 5 de la tarda amb la protocolària cerimònia del podi.

Juha Kankkunen i Juha Piironen sortien amb el ganivet entre les dents de Perth i en imposar-se en les 3 primeres proves especials del programa de la jornada, aquests aconseguien incrementar en 1 minut el seu marge en vers Carlos Sainz i Luís Moya, endossant de l’ordre d’1 segon per quilòmetre als pilots de Toyota. El missatge dels líders finlandesos quedava prou clar i pràcticament ambdues formacions assumien, amb major o menor grat, les posicions assolides.

Entretant, més avall en la classificació, Ross Dunkerton i Steve McKimmie s’accidentaven a les acaballes de la segona especial dominical, en aturar-se sobtadament el motor del seu Mitsubishi i veure’s fora de la pista en quedar-se sense direcció assistida. Malgrat aconseguir creuar la línia de meta a empemptes i rodolons, l’esquena del navegant australià n’havia quedat ressentida, pel que prosseguir amb la competició en un sector amb tants salts com el de Bunnings, en el què per llavors estaven pilotant, era un impossible. 

Els 2 minuts de marge entre els primers i segons classificats, donava als suecs de Mazda Ingvar Carlsson i Per Carlsson una excel·lent oportunitat per a sumar la seva primera victòria de tram en l’edició, si bé la repetició de Bunnings North, segona especial dominical, permetia a Carlos Sainz i Luís Moya maquillar el resultat tot retallant uns 23 intranscendents segons als líders, escapçada que trobaria una mínima continuïtat en la següent especial espectacle de 2,34 km.

Amb menys d’una vintena de quilòmetres cronometrats per endavant al llarg dels 2 darrers trams i unes posicions bastant ben definides, l’acceptació de la realitat era absoluta per part dels pilots espanyols, i finalment Ingvar Carlsson i Per Carlsson podien tancar l’historial del Mazda 323 4WD com a cotxe de fàbrica, amb 2 victòries de tram en les 2 darreres especials del programa.

Sense cops de teatre insospitats i amb els 38 equips participants que completaven els 570,28 km cronometrats del programa accedint al Langley Park de Perth, Juha Kankkunen i Juha Piironen repetien la victòria aconseguida la temporada anterior, esdevenint així els únics pilots capaços de guanyar el Ral·li d'Austràlia com a cita del mundial. Els de Lancia recorrien la corda cronometrada de l’itinerari en un temps de 5 hores 43 minuts i 48 segons, registre que esdevenia 1 minut i 40 segons inferior al que acumulaven els segons classificats, Carlos Sainz i Luís Moya. Sandro Fiorio i Luigi Pirollo tancaven el seu segon i últim servei com a pilots de fàbrica amb la tercera posició a 5 minuts i 40 segons del temps dels seus companys d'equip, en el que tanmateix seria el seu desè i últim podi al mundial.

Fiorio-Pirollo van malmetre el xassís del seu Lancia només iniciar la segona etapa, hipotecant la resta de prova.

Rebaixant el grau de preparació dels autos, és a dir entre els Grup N, Jorge Recalde i Martin Christie compartien la victòria de tram amb els finlandesos Tommi Mäkinen i Seppo Harjanne en la curta especial inaugural per 1 segon de marge en vers els uruguaians Gustavo Trelles i Daniel Muzio.

En quan els pilots posaven les rodes sobre un tram de talla mundial, Flynns, es començaven a establir les primeres diferències i així Tommi Mäkinen i Seppo Harjanne, a bord d’un Mitsubishi Galant VR-4, es quedaven en solitari al capdavant de la classificació endosant 23 segons als Lancia Delta Integrale 16V d’argentins i uruguaians. Tanmateix, sense abandonar aquesta segona cronometrada, el ral·li perdia un dels seus enters, en tan en quan els francesos Alain Oreille i Michel Roissard es veien obligats a abandonar en empassar-se la soca d’un arbre oculta entre la vegetació.

Els finlandesos aconseguien un segon grapat de segons en imposar-se també en la tercera especial del dia, mentre que en l’especial espectacle del club d’hípica de Fremantle, amb la qual es tancava l’activitat de la primera etapa, el millor temps era el que aconseguia el Lancia de l’equip Astra pilotat per Gustavo Trelles i Daniel Muzio, per 2 segons de marge en vers la unitat homòloga de Top Run en mans de Jorge Recalde i Martin Christie i 3 segons per endavant dels líders.

En dominar doncs bona part de la primera etapa, Tommi Mäkinen i Seppo Harjanne feien entrada al parc tancat de Langley Park amb 35 segons de marge en vers la parella argentina i 46 segons amb els uruguaians, restant Kiyoshi Inoue i Satoshi Hayashi en quarta posició a 1 minut i 8 segons del registre dels finlandesos i amb 54 segons de marge en vers els primers locals, Ed Ordynski i Jeremy Browne.

Els líders s’imposaven en 5 de les 7 primeres proves especials que conduïen a la caravana del ral·li en vers el reagrupament de Collie, unes victòries de tram que s’aconseguien majoritàriament en les especials de major distància cronometrada, amb el què la parella finlandesa del Mitsubishi obria distàncies amb els seus més immediats perseguidors. Gustavo Trelles i Daniel Muzio, amb les 2 victòries parcials que se’ls hi escapaven als nòrdics en el seu haver, prenien aquest rol a 1 minut exacte del registre dels líders, enviant a Jorge Recalde i Martin Christie, llur motor no estava operant en el seu rendiment màxim, fins a la tercera posició a 2 minuts i 30 segons.

Tommi Mäkinen i Seppo Harjanne dominaven el compàs de la competició amb mà de ferro i els finlandesos tancaven l’etapa amb tantes victòries parcials com trams disposaven els organitzadors en el programa, amb el què els líders retornaven al parc tancat amb 4 minuts de marge, 2 dels quals es corresponien a una sanció per retard en les darreres assistències, en vers Gustavo Trelles i Daniel Muzio i 4 minuts i 34 segons amb Jorge Recalde i Martin Christie. Per la seva banda, ben d’hora Ed Ordynski i Jeremy Browne donaven caça al Galant VR-4 homòleg de Kiyoshi Inoue i Satoshi Hayashi, i els australians entraven a Langley Park a 6 minuts i 11 segons dels líders i per 1 minut i 43 segons de coixí en vers els nipons.

L’etapa sabatina, esdevenia una prórroga del que s’havia vist fins llavors, si bé en aquest tercer assalt, Gustavo Trelles i Daniel Muzio contenien les distàncies en flirtejar en fins a 4 ocasions amb el millor temps, amb el què uruguaians i finlandesos completaven l’escull amb 4 minuts i 14 segons de diferència entre els seus registres, mentre que Jorge Recalde i Martin Christie eren tercers a 6 minuts i 7 segons dels nòrdics amb uns pistons que no feien bé la compressió.

Tommi Mäkinen i Seppo Harjanne tancaven l’edició dominant també l’etapa dominical, amb 6 temps escratx sobre 8 possibles, mentre que els japonesos Kiyoshi Inoue i Satoshi Hayashi n’esdevenien la revelació. Els nipons amb un segon millor temps i una victòria de tram al llarg de les 3 primeres proves especials, ràpidament es feien amb la quarta plaça d’Ed Ordynski i Jeremy Browne, per en mantenir aquest alt nivell de competitivitat, aconseguir immiscir-se immediatament en les posicions de podi en agreujar-se els problemes de motor en el Lancia Delta Integrale 16V de Jorge Recalde i Martin Christie.

Completades les 35 proves especials del programa, Tommi Mäkinen i Seppo Harjanne es feien amb la seva tercera victòria de la temporada amb un temps final de 6 hores 9 minuts i 44 segons, registre que reduïa en 6 minuts i 42 segons l’acumulat per Gustavo Trelles i Daniel Muzio i en 10 minuts i 16 segons el de Kiyoshi Inoue i Satoshi Hayashi.

La baixa d’Alain Oreille a les primeres de canvi i la quarta segona posició de la temporada, deixava al pilot campió d'Espanya de terra al capdavant de la general provisional amb 47 punts enfront dels 43 que acumulava el pilot francès, mentre que Tommi Mäkinen, amb 3 victòries en 3 participacions, pressionava  per darrera amb 39 punts.

Tommi Mäkinen i Seppo Harjanne dominaven la categoria de Grup N i sumaven la tercera victòria de tres possibles al campionat.

Per a Juha Kankkunen la victòria era tan bàlsamica com els característics eucaliptus de la costa est del país, no només per repetir el resultat de l'any anterior, quan pilotava un Toyota, sinó perque era la primera de la temporada, el que permetia al pilot finlandès superar en la segona posició del campionat al seu company d'equip Didier Auriol, que en mal moment sumava el segon zero consecutiu de la temporada. Carlos Sainz per la seva banda era sólid líder i només esperava poder cridar victòria en el próxim Sanremo.

Pilot	Punts
Carlos Sainz	130
Juha Kankkunen	70
Didier Auriol	67

En la general per marques Lancia feia una passa més endavant en l'objectiu d'aconseguir el títol de constructors, pràcticament l'únic al que podien aspirar si bé encara no aconseguien desenganxar-se dels seus màxims rivals de Toyota. Subaru i Mitsubishi empataven en puntuació a Austràlia, els uns pel quart lloc de Possum Bourne i Rodger Freeth, els altres per la victòria en producció de Tommi Mäkinen i Seppo Harjanne, el que seguia deixant els dos constructors japonesos separats per 4 punts en la lluita pel darrer calaix del podi del campionat que seguia posseint Subaru.

Constructor	Punts
Lancia	134
Toyota	128
Subaru	43

Burns-Reid es van reservar en la primera etapa per atacar fulminantment en la segona.

El diumenge 23 de setembre de 2001 finalitzava a Auckland el 31è Ral·li de Nova Zelanda, prova que esdevenia la desena en el calendari del campionat del món de ral·lis d’entre un total de 14 cites. La ronda austral, que canviava les seves habituals dates hivernals per primaverals, era puntuable pels certàmens de pilots, constructors i producció, ventall que copçava l'interès de fins a 73 equips per inscriure-s'hi de manera oficial. D'aquests, 68 van ser presents a Auckland el dijous 20 de setembre per, des de la rampa de sortida, enfilar el camí cap a un recorregut programat amb 24 proves especials de 382,46 km cronometrats, distància que 48 equips aconseguirien completar.

McRae-Grist amb un sol escratx finalitzaven en segona plaça, i es que els britànics no van tenir gaires sangries.

Després de la cerimònia de la baixada per la rampa de sortida, els participants restaven en règim de parc tancat fins a l’endemà divendres dia 21 de setembre a 1 quart de 8 del matí, hora d’entrada al parc d’assistències per part de la primera parella participant i des d’on aquests començarien a afrontar la jornada inaugural. Una etapa que es desenvolupava en vers el sud d’Auckland i que, amb 3 reagrupaments remots per a les assistències a Raglan, contenia 8 proves especials cronometrades de 117,17 km de distància en el seu programa, en les que l'ordre de sortida a pista era clau, ja que el canvi de les habituals dates hivernals per les primaverals, suposava un clima més sec, una temperatura ambiental més alta i en conseqüència més grava per escombrar amb el pas dels cotxes.

Marcus Grönholm i Timo Rautiainen, els quals estaven tenint un any per oblidar amb el dorsal número 1 a la porta, aprofitaven la seva posició de sortida a pista endarrerida i en gaudir d’una millor tracció que no pas molts dels equips capdavanters que els precedien, els finlandesos aconseguien marcar la primera victòria parcial de tram al ral·li. Tot i els 32,37 km cronometrats d’aquesta primera prova especial, els marges no eren massa amplis i 2,8 segons separaven el temps dels campions mundials amb el Hyundai Accent WRC2 d’Alister McRae i David Senior, 3,2 segons amb el Ford de Colin McRae i Nicky Grist o 4,4 segons en vers l’Impreza S7 WRC de Petter Solberg i Phil Mills. 

Precisament la parella noruego britànica de Subaru, Petter Solberg i Phil Mills, aconseguia imposar-se en les dues següents proves especials del programa i aquests immediatament es feien amb la segona posició a la taula, per amb la segona de les victòries de tram, situar-se a 1,3 segons del registre acumulat pels líders, mentre que els britànics de Hyundai es mantenien en posicions de podi.

Just abans de retornar al reagrupament de Raglan, per al que ja hi havien passat després de la cronometrada inaugural, Marcus Grönholm i Timo Rautiainen tancaven el bucle matinal amb una altra victòria de tram i aquests accedien al descans equatorial amb 5,8 segons de marge en vers els pilots de Subaru i 15,3 segons en relació als de Hyundai. Mentre que Colin McRae i Nicky Grist s’anaven enfosant en la taula fins a la setena posició en ser el segons a pista.

L'acció es reprenia al migdia amb el mític tram de Whaanga Coast, cronometrada que servia per al lluïment de dues "velles glòries" del mundial com eren Didier Auriol i Denis Giraudet, i Kenneth Eriksson i Staffan Parmander. Francesos i suecs establien ex-aequo el millor temps del parc tancat i els de Peugeot, quarts fins llavors, passaven a tancar les posicions de podi, mentre que els de Hyundai superaven als seus companys britànics per tal de restar a les portes del mateix.

La següent prova especial, era una segona passada per la tercera prova cronometrada matinal, amb el què la traçada més neta de grava que no pas hores abans, l'ordre de sortida perdia rellevància. A més a més, aquesta era la darrera cronometrada forestal de la jornada i l’ordre de partida de cara a la jornada sabatina, quedaria definit al terme de l’especial, doncs l'etapa es tancava amb una doble passada per una breu especial espectacle a Manukau.

Colin McRae i Nicky Grist aprofitaven el primer pretext per tal de fer-se amb el millor temps per davant dels seus companys Carlos Sainz i Luis Moya, registres que situaven a britànics i espanyols en quarta i tercera posició respectivament, mentre que en un context totalment oposat, el tàctic, Marcus Grönholm i Timo Rautiainen alçaven descaradament el peu de l’accelerador, per tal de deixar-se 33,3 segons en vers el temps dels britànics de Ford, alhora que Petter Solberg i Phil Mills se n’hi deixaven una cinquantena. 

El joc tàctic situava el Hyundai Accent WRC2 de Kenneth Eriksson i Staffan Parmander al capdavant de la taula provisional, sent a més a més aquest el primer cop en el mundial que un cotxe de la marca coreana liderava un ral·li, seguits en 18,5 segons per Marcus Grönholm i Timo Rautiainen, qui es feien un fart de renegar de la informació rebuda per part dels membres del seu equip, doncs al cap i a la fi esdevindrien segons a pista l’endemà. En certa manera Carlos Sainz i Luís Moya, també eren víctimes d'aquest joc tàctic, doncs els de Ford grimpaven des de la setena, pista neta, fins a la tercera posició.

L’especial espectacle ex professo de Manukau, amb prou feines aportava 4,2 km competitius al programa, amb el què els seus resultats eren força intranscendents de no vessar-la. Els espanyols de Ford s’hi avesaven al millor temps per davant de Petter Solberg i Phil Mills i dels seus companys Colin McRae i Nicky Grist, i els primers feien entrada al parc tancat d’Auckland a 20,5 segons de Kenneth Eriksson i Staffan Charmander i a 4,0 segons de Marcus Grönholm i Timo Rautiainen. Colin McRae i Nicky Grist eren quarts classificats a 30,4 segons del temps dels pilots de Hyundai, mentre que en saltar-se la sortida, Petter Solberg i Phil Mills rebien una sanció de 10 segons que els feia descendre des de la cinquena fins a la novena posició, habilitant a Freddy Loix i Sven Smeets a tancar la pinça dels 5 primers classificats.

Dibuixada sobre la part més septentrional de l’illa nord de Nova Zelanda, la segona etapa era iniciada per la primera de les 62 formacions que restaven en actiu en passar 5 minuts de 3 quarts de 7 del matí del dissabte 22 de setembre, i aquesta en el seu programa contenia un reagrupament remot a Ruawai i 8 trams de 176,29 km cronometrats, distància que culminava amb el retorn al punt de sortida a partir de 2 quarts de 10 del vespre i que la convertia en la jornada més longeva de tot el programa. 

L’etapa arrancava amb l'especial reina del ral·li, Parahi - Ararua de 59 km de distància, en la que la classificació faria un gir radical. Els finlandesos de Peugeot Harri Rovanperä i Risto Pietiläinen marcaven el millor temps seguits per 3 dècimes de segon dels britànics Richard Burns i Robert Reid, i els de Subaru passaven de la setena posició aconseguida a la neutralització de la primera etapa a liderar el ral·li, mentre que els de Peugeot guanyaven 7 places en la taula provisional, per tal d’esdevenir cinquens. 

L’altra cara de la moneda eren els encarregats d’obrir pista, Kenneth Eriksson i Staffan Parmander, qui pagaven els tributs de la dolça fama efímera de Hyundai i en deixar-se pràcticament dos minuts en aquesta primera prova cronometrada, passaven casualment a ocupar la setena posició provisional.

Uns altres en tributar en l’ordre de sortida eren Marcus Grönholm i Timo Rautiainen, qui s’hi deixaven poc més d’1 minut, per amb aquest temps, descendre fins a la quarta posició per darrera dels Ford de Colin McRae i Nicky Grist i de Carlos Sainz i Luís Moya.

La parella britànica de Subaru seguia rendint a un nivell molt alt gràcies a trobar-se la pista escombrada de grava, i així els pilots s’imposaven consecutivament en els 4 trams del següent escull del programa, sent seguits sempre per Harri Rovanperä i Risto Pietiläinen i en 3 de les 4 ocasions amb Didier Auriol i Denis Giraudet en tercera posició. Un excels rendiment per a Richard Burns i Robert Reid que els permetia obrir una petita escletxa de 25,3 segons en vers Colin McRae i Nicky Grist al capdavant de la classificació, mentre que els nòrdics de marca borgonyesa del lleó, anaven guanyant progressivament places en la classificació provisional, per tal d’entrar en el segon reagrupament de Ruawai en tercera posició a 49,8 segons dels líders i amb un marge de 2,4 segons amb Carlos Sainz i Luís Moya.

Didier Auriol i Denis Giraudet aconseguien el millor temps només reprendre la competició per davant dels homes del dia, els anglesos Richard Burns i Robert Reid, i mentre els francesos es tiraven pràcticament a sobre dels seus caps de files, Marcus Grönholm i Timo Rautiainen, els de Subaru seguien en la seva dinàmica d’anar eixamplant marges, per acte seguit, prosseguir en la seva tasca en el seu màxim esplendor, tancant l’etapa amb les dues respectives victòries de tram.

Retornats a Auckland a quarts de 10 del vespre del dissabte 22 de setembre de 2001, Richard Burns i Robert Reid acumulaven 6 victòries parcials i 2 segons millors temps al llarg de les 8 especials sabatines, un rendiment que fregava la perfecció i que els permetia liderar la classificació del ral·li en aquells instants per un marge de 42,6 segons en vers els seus compatriotes Colin McRae i Nicky Grist, qui gràcies a la pluja precipitada al llarg de la tarda, aconseguien uns millors resultats amb els que contenien la fuita de segons. Harri Rovanperä i Risto Pietiläinen tancaven les posicions que donaven dret a una dutxa d’escumós l’endemà diumenge a 1 minut i 5,2 segons dels pilots de Subaru, alhora que gaudien d’un marge de 22,3 segons amb Carlos Sainz i Luís Moya. Marcus Grönholm i Timo Rautiainen eren cinquens en aquells instants a 1 minut i 42,5 segons dels líders i per tan sols 5 dècimes de segon de marge en vers els seus companys d’equip Didier Auriol i Denis Giraudet.

La trenta-dosena edició del ral·li neozelandès, es tancava el diumenge 23 de setembre amb les últimes 8 proves especials de l’itinerari, les quals suposaven 89 km de lluita contra les manetes dels cronòmetres. Amb un reagrupament remot a Te Kauwatha després de les dues primeres especials matinals, el bucle del migdia tenia un format peculiar amb 2 + 1 trams que es disputaven en dues ocasions. Una jornada singular doncs, que s’iniciaria amb la sortida de la primera de les 54 parelles participants que restaven en actiu del parc tancat d’Auckland a partir de 2 quarts de 7 i que finalitzaria amb la cerimònia del podi a 2 quarts de 4 de la tarda del mateix diumenge en la zona esportiva de Manukau.

La truita es capgirava altra vegada i amb millor posició de sortida, Marcus Grönholm i Timo Rautiainen tornaven a establir el millor temps del parc tancat al terme de la primera prova especial dominical, si bé la poca entitat cronometrada de la mateixa, 4,62 km, restava transcendència al resultat, eixamplant en només 3,0 segons el seu marge en vers els seus companys de formació francesos.

Per la mínima distància temporal mesurable amb la tecnologia de l’època, és a dir 1 dècima de segon, els campions mundials finlandesos es veien privats per part de Carlos Sainz i Luís Moya de repetir la victòria de tram aconseguida instants abans en la segona especial matinal, la qual amb 31,24 km cronometrats esdevenia la més llarga de la jornada. 

Així doncs, Marcus Grönholm i Timo Rautiainen aconseguien portar fins als 9,2 segons la distància que els separava de Didier Auriol i Denis Giraudet en el precís moment d’accedir en el reagrupament de Te Kauwatha, alhora que es situaven a 11,4 segons dels seus altres companys d’equip i compatriotes Harri Rovanperä i Risto Pietiläinen. Per la seva banda, i gràcies a aconseguir el millor temps del parc tancat, Carlos Sainz i Luís Moya afrontarien el darrer escull de l’etapa en tercera posició per l’estret marge de 9 dècimes de segons en vers els tercers integrants de l’equip Peugeot i a 36,9 segons dels seus companys d’equip i a 58,5 segons dels líders.

Amb un format de 2+1 per a la recta final de l’edició, els 2 següents trams es disputaven en successives dues ocasions, perdent-se part de l’efecte de la posició de sortida. Tot i això, els resultats es repetien i així Marcus Grönholm i Timo Rautiainen s’anotaven dues victòries de tram més en la cronometrada que obria el bucle, mentre que els despenjats Petter Solberg i Phil Mills ho feien en la següent, alhora que Colin McRae i Nicky Grist eren sempre segons a final de tram. 

4 resultats individuals que generaven diferents situacions molt interessants en la taula, de cara al darrer tram que es disputaria a doble passada. D’una banda la distància entre les parelles britàniques que encapçalaven la taula provisional es reduïa fins als 14,7 segons, mentre que la pinça del tercer fins al cinquè classificat s’estrenyia fins als 6,7 segons, amb els campions Marcus Grönholm i Timo Rautiainen a tan sols 1,6 segons dels seus companys Harri Rovanperä i Risto Pietiläinen.

Emplaçats doncs en la penúltima prova especial, Richard Burns i Robert Reid podien respirar més alleugerits en tan en quan Colin McRae i Nicky Grist s’hi envirollaven i s’hi deixaven 35,1 segons en vers el registre dels líders, amb el què qualsevol opció de canvi en l’anhelada primera posició, pràcticament passava per una errada o avaria dels pilots de Subaru. 

En quant a la classificació del tram, les dues parelles del moment encapçalaven la taula de registres, amb Marcus Grönholm i Timo Rautiainen a 4 dècimes de segon del millor temps establert per Petter Solberg i Phil Mills. Un resultat que permetia als finlandesos de Peugeot rellevar als seus companys de formació en la quarta posició, alhora que aquests es situaven a 3,9 segons de la darrera plaça de podi, ocupada per Carlos Sainz i Luís Moya, a qui en aquesta penúltima prova especial, els hi havien aconseguit retallar 2,8 segons. 

Amb un punt d’atenció mediàtic i una única prova cronometrada per celebrar-se, el ral·li vivia el seu darrer gran cop de teatre, quan els qui s'envirollaven eren els altres pilots de Ford, és a dir Carlos Sainz i Luis Moya, deixant-s'hi una desena de segons en el contratemps. Marcus Grönholm i Timo Rautiainen aturaven novament el cronòmetre just per darrere del millor temps de Petter Solberg i Phil Mills, el que hipotèticament donava la darrera plaça de podi als campions mundials, emperò aquests eren sancionats amb 10 segons en haver fet una sortida en fals. Dues errades simultànies que restablien a Harri Rovanperä i Risto Pietiläinen, contra tot pronòstic, en la tercera posició a només 5,5 segons de Colin McRae i Nicky Grist.

Després d’una última especial cronometrada no apta per a cardíacs, el 31è Ral·li de Nova Zelanda finalitzava amb l’entrada a Manukau dels 48 equips participants que aconseguien resoldre els 382,46 km cronometrats del recorregut. Ciutat en la que a quarts de 4 de la tarda del diumenge 23 de setembre de 2001, s’hi celebrava la protocolària cerimònia del podi. Richard Burns i Robert Reid aconseguien la victòria, la primera de la temporada, en invertir un total de 3 hores 41 minuts i 43 segons per a completar les 24 proves especials cronometrades de l’itinerari, un registre que els donava un marge final de 44,6 segons en vers els seus compatriotes de Ford Colin McRae i Nicky Grist, i de 50,1 segons en vers els finlandesos de Peugeot Harri Rovanperä i Risto Piaetiläinen, tanques de les posicions d’honor.

En una última cronometrada d'infart, Rovanperä-Pietiläinen entraven al podi.

En la copa de Grup N, Manfred Stohl i Peter Müller eren assidus de la primera posició al terme dels 3 primers trams del programa i els austríacs es feien amb el lideratge de la classe per 16,2 segons de marge amb els argentins Gabriel Pozzo i Daniel Stillo i per 27,6 segons en relació als locals Cody Crocker i Greg Foletta.

Tot l’avantatge dels centreeuropeus s'esvaïa just abans d’entrar en el segon reagrupament de Raglan, quan aquests patien problemes de frenada en el seu Mitsubishi Lancer Evo VI, una contrarietat que situava en primera posició a la parella argentina, seguida de molt a prop, només 7 dècimes de segon, pels locals Cody Crocker i Greg Foletta, qui en aquesta quarta prova especial aconseguien anotar el millor registre de la classe a bord d’un Subaru Impreza WRX STi N8.

Els neozelandesos repetien victòria de tram en les dues darreres especials campestres de la primera jornada, mentre que els austríacs establien el registre de referència en la doble passada per l'especial espectacle de Manukau, un balanç que situava a Cody Crocker i Greg Foletta en la primera posició per un marge de 18,0 segons en vers Manfred Stohl i Peter Müller i per 27,5 segons amb Gabriel Pozzo i Daniel Stillo.

Dissabte al matí Manfred Stohl i Peter Müller sortien a l'atac i aquests aconseguien marcar el temps escratx en l'especial reina que obria les hostilitats en vers els cronòmetres, recuperant d’aquesta manera la primera plaça de la provisional del ral·li i en la seva categoria, pel marge de 7,7 segons en vers els locals de Subaru i per sobre del minut amb la parella argentina que comandava la provisional del campionat. 

Comptabilitzant les victòries de tram per quantes proves cronometrades es programaven al llarg de la jornada, Manfred Stohl i Peter Müller s’anaven escapant irremeiablement al capdavant de la classificació, mentre que Cody Crocker i Greg Foletta, segons classificats en 6 de les especials sabatines, s’escapulien de qualsevol mena de pressió a la que els poguessin sotmetre Gabriel Pozzo i Daniel Stillo. Malauradament per als pilots de Subaru, el seu ral·li trobaria un final abrupte en la darrera especial sabatina, quan un fort accident els obligava a abandonar la competició.

Així doncs, després d’una etapa perfecta, Manfred Stohl i Peter Müller s’endinsaven per segona vegada en el parc tancat d’Auckland amb 2 minuts i 19,3 segons de marge en vers Gabriel Pozzo i Daniel Stillo i per 4 minuts i 40,2 segons en relació al veterà Stig Blomqvist i la veneçolana, de pare basc i mare argentina, Ana Goñi, alhora que els japonesos Fumio Nutahara i Satoshi Hayashi restaven a 6,7 segons de la darrera plaça amb dret a podi.

En el transcurs de la tercera i última etapa, tot i que els marges convidaven a alçar una mica el peu de l'accelerador, els líders seguien obrint distàncies en vers els seus més immediats perseguidors, sobretot gràcies a vèncer en la cronometrada més llarga de la jornada, mentre que per darrera, Fumio Nutahara i Satoshi Hayashi accedien al reagrupament de Te Kauwatha en la tercera posició, gràcies a imposar-se en la primera especial dominical i esdevenir els tercers més ràpids en la més llarga de l’escull que seguia.

L’intercanvi de segons entre els tercers i quarts classificats esdevenia constant en els següents 5 trams cronometrats, si bé entre ambdues formacions no es produïa cap intercanvi de posicions. Finalment, els nipons s’asseguraven la posició de podi en guanyar la darrera prova especial del programa.

Després d'haver acumulat dos segons llocs, Manfred Stohl i Peter Müller aconseguien la seva primera victòria de la temporada amb un temps de 3 hores 58 minuts i 33,1 segons, registre que els donava un marge ampli de 2 minuts i 51,4 segons en vers Gabriel Pozzo i Daniel Stillo, i de 4 minuts i 49,1 segons en relació a Fumio Nutahara i Satoshi Hayashi.

En clau de campionat, la segona plaça aconseguida per Gabriel Pozzo a Nova Zelanda, suposava el setè podi del pilot cordobés en 8 aparicions, un bon resultat malgrat tot que habilitava al líder de la provisional del certamen a ampliar el seu marge en vers l’absent tetracampió mundial Gustavo Trelles, fins als 33 punts. Per la seva banda, Manfred Stohl sumava 10 punts i l’austríac igualava la puntuació del pilot argentí Marcos Ligato, accidentat en el transcurs de l’etapa inaugural i tercer en la provisional.

Tommi Mäkinen i Seppo Harjanne dominaven la categoria de Grup N i sumaven la tercera victòria de tres possibles al campionat.

En el certamen de pilots, Tommi Mäkinen marxava de la seva visita austral amb 0 punts més en el seu comptador arran de finalitzar el ral·li en vuitena posició, mentre que l'escocès Colin McRae, segon, en sumava 6, suficients com per a produir un empat al capdavant de la provisional amb el finlandès. Richard Burns per la seva banda, superava a Carlos Sainz per 1 sol punt situant-se en segona posició provisional.

Pilot	Punts
Tommi Mäkinen Colin McRae	40 40
Richard Burns	31
Carlos Sainz	30

En la taula provisional del campionat de constructors, Ford desfeia la igualada que mantenia amb Mitsubishi des de la finalització del Ral·li 1000 Llacs en sumar 10 punts a Nova Zelanda per 0 de la marca dels tres diamants vermells. En una altre pla, Subaru superava a Peugeot en la cursa per tancar el podi del campionat.

Constructor	Punts
Ford	76
Mitsubishi	66
Subaru	46