Domini aclaparador de Kankkunen-Grist que donaven a Toyota el seu primer títol.
Perth es donava cita un any més amb la familia del mundial de ral·lis entre el dissabte 18 i el dimarts 21 de setembre de 1993, sent aquesta la cinquena vegada consecutiva que la capital de l’estat d’Austràlia Occidental ho feia i el motiu no era cap altre que la celebració del 6è Ral·li d'Austràlia, desena ronda en el calendari del certamen global. La cita oceànica es presentava als mitjans amb 550,72 km cronometrats en el seu programa al llarg de 34 proves especials i una llista d’inscrits conformada per 84 parelles de noms, les quals podien optar a obtenir punts en els respectius campionats de pilots i constructors, així com en la classificació reservada als pilots de turismes de Grup N, una distància que s’iniciaria el mateix dissabte per part de tots els equips inscrits i que 44 formacions aconseguirien completar.
Sense fer massa soroll, Ari Vatanen i Bruno Berglund finalitzaven el ral·li en segona posició.
La cerimònia de sortida es celebrava el dissabte 18 de setembre a 3 quarts de 12 del migdia a la riba del riu Swan, per 15 minuts més tard, celebrar-hi la primera prova especial en el Parc Langley, on tanmateix s’hi ubicava el parc tancat. Una primera etapa que finalitzaria amb el retorn al punt de partida a partir d’1 quart de 9 del vespre i que es trobava conformada per 9 proves especials de 102,80 km de distància, en les que l'ordre de sortida venia establert pel dorsal que lluien els pilots sobre les seves portes.
Juha Kankkunen i Nicky Grist s’imposaven en l’especial espectacle de Langley Park per un avenç de 2 segons en vers l’empat a temps dels seus companys d’equip Didier Auriol i Bernard Occelli amb els campions del món en vigència, els espanyols Carlos Sainz i Luis Moya, portadors del dorsal número 1 i per tant encarregats d’haver d’anar escombrant la traçada en el que restava de jornada, si la mecànica no hi presentava cap mena d’objecció, de les característiques boletes lliscants de grava que es dipositaven sobre les pistes occidentals australianes.
Líders i companys francesos s’imposaven ex-aequo en la següent prova especial, la primera purament forestal, mentre que la parella espanyola del Jolly Club s’hi deixava 6 segons en ser els tercers més ràpids en la lluita contra el crono, per tal de descendre fins a idèntica posició per un marge de 5 segons amb els escocesos de Subaru Colin McRae i Derek Ringer.
La tercera prova especial del programa, Flynns, esdevenia amb els seus 32,20 km cronometrats la més llarga de tota l’etapa, i per tant el primer repte en el que les diferències es podrien començar a produir. Els líders, Juha Kankkunen i Nicky Grist, tornaven a igualar el millor registre dels seus companys Didier Auriol i Bernard Occelli, amb el què la distància de 2 segons amb la qual les 2 formacions de Toyota abandonaven Langley Park, es conservava.
Sense abandonar aquesta tercera prova especial, el ral·li es cobrava les dues primeres baixes d’entitat. D’una banda Carlos Sainz i Luis Moya tallaven massa un revolt, i aquests en envirollar-se, perdien el control del seu Lancia Delta HF Integrale, per acabar picant contra els arbres, el que provocava el trencament de la seva suspensió frontal esquerra i el seu comiat anticipat de la competició. Molt més greu resultava ser l’accident dels líders provisionals del certamen Àsia-Pacífic, els neozelandesos i oficials de Subaru per a l’ocasió Peter “Possum” Bourne i Rodger Freeth. La parella donava diverses voltes de campana en sortir-se de la traçada ideal i acabava impactant contra un arbre, un accident que feia feredat. Tot i l’evacuació de la parella a l’hospital de Perth, el navegant kiwi perdria la vida mentre era intervingut quirúrgicament de les múltiples lesions que havia patit en el pit.
Colin McRae i Derek Ringer, que sortien a pista abans que els seus malhaurats companys d’equip neozelandesos, heretaven així la tercera posició, si bé, malgrat esdevenir els tercers més ràpids en la lluita contra el crono per darrera de l’empat a temps entre els dos equips de Toyota en aquesta tercera prova especial, els escocesos acumulaven ja un retard de 28 segons en vers el registre dels líders Juha Kankkunen i Nicky Grist, sent els seus altres companys d’equip, Ari Vatanen i Bruno Berglund, els quarts classificats a 17 segons del seu temps.
Mentre “Possum” Bourne i Rodger Freeth eren traslladats a les instal·lacions hospitalàries de Perth, la competició prosseguia sobre la grava australiana amb un nou escratx ex-aequo entre les dues parelles de Toyota en la quarta prova especial, mentre que entre els dos companys d’equip a Subaru, el marge se seguia eixamplant en favor dels tercers classificats.
Per 1 segon Juha Kankkunen i Nicky Grist aconseguien rebaixar el temps de Didier Auriol i Bernard Occelli en la cinquena prova especial, idèntic marge amb el qual per fi Ari Vatanen i Bruno Berglund podien batre per primera vegada als seus joves companys britànics, uns marges que si bé eren mínims, no feien altra cosa que ratificar les posicions assolides en vers la pobre competencia de Ford, qui d’una banda hi pagaven cara la manca d’experiència de François Delecour i Daniel Grataloup sobre un terreny tan específic i desconegut per a ells, i d’una altra banda els problemes elèctrics que patien Miki Biasion i Tiziano Siviero en engranar la sisena velocitat, els quals provocaven l'emmudiment del seu propulsor.
Arribats en aquest punt, els 74 equips que seguien en cursa es reagrupaven a York per 30 minuts a partir de gairebé 3 quarts de 4 de la tarda i des d’on aquests afrontarien el seu retorn al punt de sortida mitjançant 3 trams forestals més, així com una nova passada pel paperot de Langley Park. Juha Kankkunen i Nicky Grist només gaudien de 3 segons de marge en vers Didier Auriol i Bernard Occelli, mentre que en relació amb Colin McRae i Derek Ringer, aquest marge s’eixamplava fins als 36 segons, 52 segons si la distància era mesurada en vers Ari Vatanen i Bruno Berglund o 1 minut i 24 segons si es feia amb François Delecour i Daniel Grataloup.
Els resultats del cinquè tram sabatí trobaven continuïtat en la sisena prova especial programada, mentre que en la setena el ral·li perdia un altre dels seus equips cridats a esdevenir protagonistes, els francesos de Toyota Didier Auriol i Bernard Occelli. L’occità i el provençal s’empassaven una pedra que accidentalment Ari Vatanen i Bruno Berglund havien escupit prèviament amb la seva traçada i en trencar el radiador de l’oli, aquests es quedaven sense el tan necessari lubricant del motor, abocant-los a abandonar la competició.
Entretant, Ari Vatanen i Bruno Berglund s’hi endarrerien per 90 segons en els 30,05 km de distància d’aquest tram d’Helena, una contrarietat que els impedia guanyar una posició amb la baixa, provocada per ells mateixos, la de Didier Auriol i Bernard Occelli, sent François Delecour i Daniel Grataloup els qui guanyaven 2 places en la classificació provisional, per tal de passar a tancar les posicions provisionals d’honor.
Una altra baixa del tram d’Helena era la dels pilots locals de Subaru Rob Herridge i Rod Horsley, qui en assabentar-se de la defunció del seu company de files en el certamen nacional, Rodger Freeth, decidien abandonar la competició.
El monòleg de Juha Kankkunen i Nicky Grist prosseguia en la recta final de la primera etapa, i ja sense els seus companys de formació en lliça, el finlandès i el gal·lès s’imposaven en solitari en el darrer tram forestal de l’etapa, si bé aquests passaven a compartir el millor registre amb Colin McRae i Derek Ringer en la segona passada per l’especial espectacle de Langley Park, amb la qual es tancava l’activitat cronometrada.
Amb 9 victòries parcials sobre els 9 trams programats, Juha Kankkunen i Nicky Grist feien cap al parc tancat que allà mateix s’hi emplaçava a quarts de 9 del vespre amb 1 minut i 17 segons de distància en vers els escocesos Colin McRae i Derek Ringer i per un marge de 2 minuts i 20 segons en relació als francesos François Delecour i Daniel Grataloup. A 12 segons de la parella de Ford que tancava les posicions de podi, s’hi trobava la parella nòrdica de Subaru formada per Ari Vatanen i Bruno Berglund, mentre que Miki Biasion i Tiziano Siviero tancaven la pinça dels 5 primers classificats a 3 minuts i 9 segons del registre dels líders provisionals.
La primera de les 67 formacions participants que restaven en el parc tancat de Langley Park, sortia del mateix el diumenge 19 de setembre de 1993 a les 6 en punt del matí, moment que marcava l’inici de la segona etapa. Un segon escull que finalitzaria al cap de 10 hores del seu inici i que es trobava format per 8 proves especials cronometrades de 130,35 km competitius. Una activitat que comptava amb dos reagrupaments, un primer en el sector de Bunnings, el qual tanmateix polaritzava pràcticament tota l’activitat de la jornada, i un segon reagrupament en el propi punt de sortida.
La represa de la competició es produïa pràcticament tal i com l’havien deixat al terme de la jornada anterior, amb Juha Kankkunen i Nicky Grist establint el millor temps per davant de les 2 parelles de Subaru i aquestes per davant de les 2 parelles de Ford, amb el què Ari Vatanen i Bruno Berglund restaven a 2 segons de recuperar una de les posicions de podi perduda a les acaballes de la jornada anterior.
Emplaçats en el sector de Bunnings, en la primera de les 5 proves especials que s’hi celebraven, els líders lliscaven molt lleugerament i aquests s’hi deixaven prou temps com per veure’s superats per primera vegada en el que es portava de ral·li per un rival, concretament pel Subaru de Colin McRae i Derek Ringer, autors del millor temps, i pel d’Ari Vatanen i Bruno Berglund, que hi arrabassaven la tercera plaça a François Delecour i Daniel Grataloup.
Prèviament al reagrupament de Bunnings, Juha Kankkunen i Nicky Grist es tornaven a imposar en la segona especial d’aquest sector per tal d’accedir a la pausa matinal amb 1 minut i 23 segons de marge en vers els escocesos de Subaru i per 2 minuts i 59 segons en relació als nòrdics de la firma de la Constel·lació de les Plèiades.
El marge que els pilots de Toyota havien aconseguit fins aquell moment era ampli, pel que amb un petit ensurt en el seu compte particular i una pista que s’eixugava molt ràpidament, aquests reprenien la competició amb més serenor, desencadenant en dues victòries parcials de tram consecutives per part de Colin McRae i Derek Ringer en les 2 següents especials de tan famós sector, amb les quals els segons classificats els hi escurçaven 14 segons, si bé els líders aconseguien eixamplar en 6 segons el gap que els separava d’Ari Vatanen i Bruno Berglund.
Per darrera del trio capdavanter, la manca de preparació dels Ford, que oficialment no hi havien competit mai, era notoria, sobretot en les cronometrades més longeves, en les que ambdues formacions de l’oval veien com la sangria de segons no tenia aturador i les seves opcions de podi cada cop eren més llunyanes.
Juha Kankkunen i Nicky Grist s'esperonaven i donaven rèplica a la reacció dels britànics, acomiadant-se de les particulars cronometrades de Bunnings amb una nova victòria de tram, aconseguida per 2 segons de marge en vers els seus primers rivals.
La parella líder seguia imprimint un ritme més contundent en el que restava d’etapa, i així, tot i la poca entitat de les 2 darreres especials dominicals, aquesta aconseguia eixamplar en 8 segons més les distàncies que els separaven de Colin McRae i Derek Ringer, completant l’etapa amb un saldo favorable de 2 segons en vers la formació escocesa.
Així doncs, 1 minut i 19 segons separaven els registres dels líders Juha Kankkunen i Nicky Grist del de Colin McRae i Derek Ringer en el moment de retornar al parc tancat de Langley Park, mentre que si la mesura es realitzava en vers el temps d’Ari Vatanen i Bruno Berglund, tercers classificats, aquest marge esdevenia de 3 minuts i 31 segons. François Delecour i Daniel Grataloup acusaven la manca de coneixement del territori i es trobaven ja a 4 minuts i 34 segons de la parella de Toyota, mentre que patint constants problemes electrònics i d’encès, Miki Biasion i Tiziano Siviero eren cinquens a 6 minuts i 4 segons del qui 2 anys abans havia estat el seu company de formació a Lancia.
Amb 229,94 km cronometrats al llarg de 13 proves especials, la tercera etapa era sens dubte la jornada decisiva en l’avenir de l’esdeveniment austral. Una activitat que la primera formació participant, de les 60 que encara restaven en actiu, iniciaria amb la protocol·lària sortida del parc tancat a partir de les 6 en punt del matí del dilluns 20 de setembre i que conclouria el mateix dia en quan les manetes dels rellotges indiquessin que s’havia arribat a 1 quart de 10 del vespre del mateix dilluns i en el mateix punt de sortida. Una llarga activitat competitiva que només comptava amb un reagrupament a Collie a quarts de 12 del matí.
Al llarg de les 5 proves especials del primer escull d’aquesta tercera etapa, en fins a 3 ocasions els 5 primers classificats completaven la cronometrada en el mateix ordre que duien en la general, sent només Ari Vatanen i Bruno Berglund els qui aconseguien trencar amb aquesta dogma en dues ocasions, en primera instància els nòrdics rebaixaven el registre del seus companys Colin McRae i Derek Ringer en la tercera prova especial del dia, per després al terme de la cinquena, veure’s superats pel Ford de François Delecour i Daniel Grataloup.
Un rendiment excel·lent i constant que permetia a Juha Kankkunen i Nicky Grist immiscir-se en el reagrupament de Collie, havent eixamplat el seu marge amb Colin McRae i Derek Ringer fins a 1 minut i 46 segons, i fins a 4 minuts i 31 segons en relació a Ari Vatanen i Bruno Berglund.
En sortir del reagrupament, els participants s'enfrontaven amb el tram més llarg de tot el programa, Wellington Dam, el qual al llarg dels seus 45 km de distància, recorria bona part del perímetre més meridional d’aquest embassament, el segon més gran de l’estat australià. Colin McRae i Derek Ringer s’hi feien amb el registre més baix, rebaixant en 5 segons l’aconseguit per Juha Kankkunen i Nicky Grist, mentre que amb problemes electrònics, François Delecour i Daniel Grataloup, s’hi deixaven més de 12 minuts sobre la línia de meta, per tal de caure 2 posicions en la taula provisional i classificar-se 55 segons per darrera del Mitsubishi Lancer RS Evo dels locals Ross Dunkerton i Fred Gocentas.
Els mecànics intervenien ràpidament sobre l’Escort RS Cosworth dels pilots francesos, però en enllestir les reparacions, aquests es trobaven amb què tan sols disposaven de 32 minuts per tal de cobrir els prop de 65 km de tram d’enllaç que els separaven del següent tram i per tant del conseqüent control horari. L’equip que per llavors dirigia Colin Dobinson, es posava mans a la feina i aconseguia que la policia australiana escortés a la formació per tal de que, sense incomplir amb el límit de velocitat de 110 km/h, pogués arribar a temps al següent punt, fita que sortosament s'aconseguia amb tan sols 1 minut de retard.
Miki Biasion i Tiziano Siviero prenien llavors la quarta posició, si bé a 9 minuts i 44 segons dels líders, o el que era el mateix, amb un retard de 4 minuts i 35 segons en vers la darrera posició de podi.
Colin McRae i Derek Ringer vencien també en el tram que seguia a la cronometrada reina en el programa per un marge de 4 segons enfront dels líders, però els homes de Toyota tancaven l’etapa amb un ple de victòries parcials, 6, per tal d’elevar les distàncies per sobre dels 2 minuts. Entretant, François Delecour i Daniel Grataloup en tenien prou amb 2 trams per tal de superar al Mitsubishi que els precedia en la taula provisional, un moviment predictible, però que es desllorigava en quan els locals fitxaven amb un avenç de 2 minuts en el control horari i per tant hi rebien idèntica sanció.
Així doncs, amb 11 victòries de tram sobre 13 possibles, Juha Kankkunen i Nicky Grist retornaven a les comoditats que podia oferir el parc tancat de Langley Park, atresorant un marge de 2 minuts i 9 segons en vers Colin McRae i Derek Ringer, mentre que Ari Vatanen i Bruno Berglund es situaven a 6 minuts i 16 segons dels primers classificats i per un coixí pràcticament idèntic, 6 minuts i 32 segons, en relació als transalpins de Ford, Miki Biasion i Tiziano Siviero. François Delecour i Daniel Grataloup fitxaven el seu carnet de ruta en cinquena posició a 21 minuts i 37 segons del pilot finlandès i del copilot gal·lès.
Com si no hi hagués cap altre horari possible, i quan encara restaven 7 minuts per al trenc d’alba en la costa occidental australiana, el ral·li reprenia la seva activitat a les 6 en punt del matí del dimarts 21 de setembre, amb la sortida del parc tancat per part de la primera parella participant, entre les 48 que hi havien aconseguit fer cap després de l’etapa més longeva del programa. Una etapa que pràcticament s’havia d’afrontar com un tràmit, doncs amb unes distàncies prou importants al capdavant de la classificació, aquesta tan sols estava conformada per 4 proves especials cronometrades, que suposaven els darrers 87,52 km competitius de l’itinerari. Una activitat que finalitzaria amb la protocolària cerimònia del podi a les 12 en punt del migdia del mateix dimarts al ben mig del centre de Perth, concretament a la plaça Forrest.
Juha Kankkunen i Nicky Grist seguien posant de manifest la seva superioritat sobre la grava australiana imposant-se en la primera prova especial programada de la jornada, mentre que en la segona passada per la trentena de quilòmetres del tram d’Helena, en el que 3 dies abans s’hi havia vist l’abandonament de Didier Auriol i Bernard Occelli, Colin McRae i Derek Ringer hi patien una rebolcada que precisava de l’ajuda del públic per tal de posar sobre les 4 Michelin el seu Legacy RS. Un incident que endarreria en més de 30 minuts a la parella escocesa, la qual queia fins a la vuitena posició, mentre que Miki Biasion i Tiziano Siviero hi experimentaven un increment sobtat de la temperatura del seu motor en tant en quant l’espoiler frontal es trencava i aquest bloquejava l’entrada d’aire fresc en el compartiment del propulsor.
Ari Vatanen i Bruno Berglund, els més ràpids en la lluita contra el rellotge en aquesta segona prova especial, es feien amb la segona posició a 6 minuts i 5 segons dels líders, mentre que Miki Biasion i Tiziano Siviero es guanyaven un lloc en les posicions d’honor.
La joia dels transalpins però era efímera, doncs en la penúltima prova especial del programa, aquests experimentaven una avaria electrònica similar a la que la jornada anterior havia afectat als seus companys d’equip francesos, però que en aquesta ocasió els obligava a abandonar, completant els 15 quilòmetres de l’especial, a més d’1 hora del millor registre d’Ari Vatanen i Bruno Berglund.
Dues desgràcies tardanes, i quan ja pràcticament tot el peix estava venut, que restablien a François Delecour i Daniel Grataloup en les posicions de podi si bé a més de 23 minuts dels líders.
Ari Vatanen i Bruno Berglund vencien també en la darrera prova especial del programa per tal de rebaixar les diferències en vers els líders per sota dels 6 minuts, mentre que els seus companys d’equip Colin McRae i Derek Ringer els seguien en la lluita en contra de les manetes dels cronòmetres per tal de llevar la sisena posició als líders entre els Grup N, els locals Ed Ordynski i Mark Stacey.
Sense més temps per a les sorpreses ni els cops de teatre, el ral·li australià finalitzava amb la inqüestionable victòria dels pilots de Toyota Juha Kankkunen i Nicky Grist, autors en 26 ocasions, sobre 34 possibles, del millor temps. La parella recorria els 550,72 km cronometrats del programa amb un temps de 5 hores 19 minuts i 58 segons, registre que rebaixava en 5 minuts i 52 segons l’aconseguit pels nòrdics Ari Vatanen i Bruno Berglund, els tancaven així la carrera com a auto oficial del Subaru Legacy RS, amb un podi. Sempre fora de la contesa, François Delecour i Daniel Grataloup tancaven el podi australià, completant l’itinerari del ral·li a 23 minuts i 44 segons dels guanyadors.
Tot i els diversos problemes, Delecour-Grataloup pujaven el podi gràcies a la desgràcia aliena en el darrer dia de competició.
Entre els Grup N, tot i que els japonesos Yoshio Fujimoto i Hakaru Ichino s’imposaven consecutivament en les 3 primeres proves especials del recorregut, aquests tan sols aconseguien un marge de 7 segons enfront dels locals Ed Ordysnki i Mark Stacey, vencedors de la classe en les 2 darreres edicions de l’esdeveniment australià, 3 des del punt de vista exclusiu del pilot, el qual de professió era mestre de primària.
Tot i el canvi de dinàmica a partir de la quarta especial programada, no va ser fins arribar al setè tram d’Helena quan Ed Ordynski i Mark Stacey es feien amb el lideratge de la classe, on tanmateix un dels principals contendents per la victòria, els locals de Subaru Robert Herridge i Roderick Horsley, es retiraven en senyal de dol per la recentment coneguda defunció del seu company d’equip en el certamen domèstic Rodger Freeth.
L’accident de Yoshio Fujimoto i Hakaru Ichino en la segona passada per l’especial espectacle de Langley Park, aplanava bastant el camí a Ed Ordynski i Mark Stacey, qui tancaven la primera etapa amb 1 minut i 35 segons de marge sobre Kiyoshi Inoue i Satoshi Hayashi i de 2 minuts i 17 segons en vers els seus compatriotes David Officer i Kate Officer.
Al llarg del diumenge, tot i que la parella nipona provava de fer una passa endavant en sortir del reagrupament de Bunnings, imposant-se en les 3 darreres especials d’aquest sector, el cert era que el gap s’obria entre els 2 primers classificats en el moment de retornar al parc tancat de Langley Park, assolint els 2 minuts i 4 segons de distància entre aquests, mentre que el matrimoni dels Officer es situava a 4 minuts i 12 segons dels líders.
Dilluns, amb la disputa de l’etapa més longeva del programa, els líders només deixaven escapar el millor temps en 3 de les 13 cronometrades i aquests retornaven al parc tancat emplaçat a la riba del Swan amb un coixí de 7 minuts i 56 segons amb Kiyoshi Inoue i Satoshi Hayashi i d'11 minuts i 45 segons amb David i Kate Officer, distàncies que convidaven a la parella local a relaxar el seu ritme en les dues darreres especials del programa, no així en les dues primeres del dimarts, per tal d’acabar assegurant la victòria.
Finalment, en una classificació copada per 9 cotxes de la marca Mitsubishi, d’entre els quals els inquilins de les posicions d’honor resultaven ser els nous Lancer RS Evo, Ed Ordynski i Mark Stacey guanyaven per tercer any consecutiu la classificació reservada als Grup N, 4t any des del punt de vista del pilot local, en completar el programa amb un temps de 5 hores 58 minuts i 42 segons, registre que rebaixava en 10 minuts i 22 segons l’aconseguit per Kiyoshi Inoue i Satoshi Hayasi i en 13 minuts i 1 segon el de David Officer i Kate Officer.
La victòria era la primera del pilot australià en la seva primera aparició en el certamen, pel que el resultat resultava ser del tot intrascendental, més quan els seus acompanyants en les posicions d’honor, també es trobaven mancats de puntuació prèvia en el campionat, pel que la classificació provisional, seguia estant encapçalada per l'absent Alessandro Fassina amb 36 punts.
Ordynski-Stacey demostraven tenir ben preses les mides a les cronometrades doméstiques.
Per a Juha Kankkunen la seva 19ena victòria en el certamen mundial de l'especialitat, li servia per eixamplar encara més el seu marge al capdavant de la general provisional del campionat de pilots, permetent al pilot finlandès començar a creure's la possibilitat d'un quart títol mundial. François Delecour per la seva banda, tot i un ral·li mancat de competitivitat, feia bo el podi i superava en la taula provisional al seu compatriota de Toyota Didier Auriol.
Pilot |
Punts |
 Juha Kankkunen
|
|
 François Delecour |
82 |
Didier Auriol
|
|
En el campionat de constructors, Toyota aconseguia sobre la grava australiana el seu primer títol mundial, doncs gràcies a la seva sisena victòria de la temporada, Ford només podia aspirar a igualar la puntuació en cas de vèncer en les dues cites que els hi restaven, de les que havien seleccionat a principis de temporada, emperò en cap cas els de l'oval no podrien superar en nombre de victòries als nipons establerts a Colònia. Subaru per la seva banda, encadenava el seu tercer podi consecutiu en la temporada i permetia a l'equip de la constel·lació de les Plèiades refermar-se en la tercera posició provisional.
Constructor |
Punts |
 Toyota |
151 |
 Ford |
125 |
 Subaru |
90 |
Carlos Sainz 
Colin McRae 
Mitsubishi