Debutant als podis, Raffaele Pinto i Arnaldo Bernacchini ho feien amb victòria.

El dissabte 23 de març de 1974 acabava a Estoril el 8è Ral·li de Portugal, esdeveniment que resultaria la primera cita del campionat del món de ral·lis donat el context global de la crisi del petroli. Precisament aquesta crisi va estar a punt de suposar la cancel·lació de la prova, com havia passat en d'altres cites contemporànies, i va propiciar un dels seus principals canvis que perduraria en futures edicions, la sortida des de diferents ciutats europees desapareixia i aquesta passava a ser única, produint-se en aquesta ocasió a Lisboa. El ral·li, que tirava endavant gràcies a l'impuls de l'Oficina Nacional de Turisme, comptava amb 32 proves especials en el seu programa les quals tenien una corda cronometrada de 454 km sobre un terreny mixte d'asfalt i terra. A la rampa de sortida s'hi donaren cita 120 dels 126 equips inscrits, dels que només 36 van conseguir completar el recorregut.

Alcide Paganelli i Ninni Russo, com els seus companys d'equip, també marcaven el seu primer podi a Portugal.

El ral·li va estar marcat en tot moment per la crisi del petroli, i si bé durant la cel·lebració del mateix els equips no van tenir cap mancança de proveïment de carburant, si que en van patir els efectes en les jornades prèvies, quan aquests feien els entrenaments i reconeixien el recorregut, havent de fer-ho d'una manera més breu a la que estaven acostumats.

La primera etapa del ral·li suposava un viatge des de Lisboa fins a Ofir, població costanera ubicada al nord de Porto, mitjançant 16 proves especials de 205,50 km cronometrats on els primers participants hi arribarien al capvespre del dijous 21 de març. Amb la sortida celebrada des del Parc d'Eduard VII de la capital portuguesa a 2 quarts de 10 del vespre del dimecres 20, el primer escull que havien de superar els participants eren dues proves cronometrades a la Serra de Sintra, en les que els italians Raffaele Pinto i Arnaldo Bernacchini hi esdevenien els homes més ràpids i per tant els primers líders de la classificació.

Per darrera d'ells s'hi classificaven els seus nous companys d'equip, els finlandesos Markku Alén i Ilkka Kivimäki, mentre que els Opel Ascona de Walter Röhrl i Jochen Berger i d'Achim Warmbold i Jean Todt evitaven el triplet dels FIAT 124 Abarth Spider en superar a Sergio Barbasio i Piero Sodano. El quart cotxe torinès, en mans d'Alcide Paganelli i Ninni Russo, restava bastant endarrerit per problemes elèctrics així com dues virolles en la segona prova especial. Si bé molt pitjor era el cas dels britànics Brian Culcheth i Johnstone Syer, qui pilotaven un Triumph Dolomite Sprint de l'importador portuguès de British Leyland, el qual en no estar suficientment preparat, era incapaç d'absorbir un salt en condicions i es quedava sense direcció a la segona especial cronometrada, obligant-los a abandonar.

Markku Alén i Ilkka Kivimäki s'imposaven en la tercera prova especial cronometrada del programa, i els líders Raffaele Pinto i Arnaldo Bernacchini ho tornaven a fer en la quarta, però a continuació els pilots finlandesos en no trobar les seves assistències, van haver d'afrontar un tram de terra amb rodes d'asfalt el que unit a un millor temps d'Achim Warmbold i Jean Todt primer i de Walter Röhrl i Jochen Berger després, facilitava que els dos Opel els superessin en la classificació provisional, sent la parella germànica els nous segons classificats i la germano-francesa els tercers.

Després d'aquest toc d'atenció per part dels pilots d'Opel, Raffaele Pinto i Arnaldo Bernacchini van afrontar la segona meitat de l'etapa amb la convicció de deixar ben lligat el seu lideratge, i els italians s'imposaven consecutivament en les 10 proves especials cronometrades que restaven per cel·lebrar-se fins a l'arribada a Ofir, si bé el segon d'ells, en la vuitena prova especial del bucle, l'honor era ex-aequo amb els seus companys d'equip Alcide Paganelli i Ninni Russo, que començaven a donar així símptomes de recuperació dels seus erros inicials.

Paral·lelament es produien dues baixes entre els equips cridats a ser protagonistes, els suecs Björn Waldegård i Hans Thorszelius venien patint de problemes elèctrics en el seu Toyota Celica, i si bé els mecànics hi posaven remei després de la sisena prova especial, el curt-circuit es repetia a Arganil, setena cronometrada programada, deixant el cotxe totalment aturat a la pista. Sense moure'ns d'Arganil, Sergio Barbasio i Piero Sodano també hagueren d'abandonar el ral·li, però per unes circumstàncies totalment diferents, els pilots es topaven amb l'Opel Ascona de Tony Fall i Robin Turvey creuat a la pista, i en intentar evitar el cop, el seu FIAT 124 Abarth Spider quedava amb les rodes motrius penjant; sense la possibilitat de recorrer a l'ajut del públic, ni dels britànics que després de no avisar del seu problema marxaven com si res, els italians veien com els seus esforços de tornar a fer traccionar el seu coupé eren inútils i el seu abandonament obligat.

Enmig del festival de pilotatge de Raffaele Pinto i Arnaldo Bernacchini, en el transcurs de la tretzena prova especial, es produien dues baixes més entre els primers classificats, Achim Warmbold i Jean Todt tenien les suspensions posteriors del seu Opel Ascona molt malmeses, tant que el seu diferencial acabaria destrossat impedint el seu progrès fins al final del tram. D'altra banda, els locals Mario Figuereido i Carlos Barata, als comandaments d'un Datsun 240 Z, debien abandonar quan estaven lidiant amb la cinquena posició en trencar-se una biela del seu motor.

Un problema amb el motor que també patiria el flamant Datsun 260 Z dels suecs Ingvar Carlsson i Solve Andearsson, deixant a banda els inconvenients amb els frens que havien endarrerit als escandinaus al llarg de tota la nit, el sistema de lubricació del cotxe fallava quan aquest assolia les 6500 rpm, un contra-temps que els suecs no van poder detectar a temps i que els obligava a abandonar en les primeres especials que es celebraven a la llum del dia amb el seu motor clavat.

Markku Alén i Ilkka Kivimäki, que s'havien instal·lat en la segona posició gràcies a escudar en bona part de les cronometrades als seus companys d'equip líders, així com després de l'abandonament d'Achim Warmbold i Jean Todt i dels problemes de motor que estaven patint Walter Röhrl i Jochen Berger, veien com dues punxades unides a uns problemes de frens en la penúltima prova especial, els feien perdre 5 minuts i dues posicions a la classificació. Tanmateix en l'última prova especial de l'etapa, els alemanys d'Opel havien d'abandonar finalment el ral·li en quedar-se un pistó del seu motor boquejat.

Fins a 78 equips arribaven el dimecres 21 de març al vespre al parc tancat d'Ofir, resultant Raffaele Pinto i Arnaldo Bernacchini els primers classificats per 5 minuts i 50 segons de marge amb Alcide Paganelli i Ninni Russo, qui de mica en mica gràcies als encerts propis, així com als problemes aliens, guanyaven moltes posicions, alhora que reconduien els 2 minuts perduts en les 2 primeres proves especials. Ove Andersson i Arne Hertz, molt constants amb el seu Toyota Corolla Grup 2, tancaven les posicions de podi a 7 minuts i 42 segons dels líders, mentre que Markku Alén i Ilkka Kivimäki restaven a 1 minut i 15 segons del triplet de FIAT. Per darrera dels finlandesos, s'hi trobaven el suecs Harry Källström i Claes Billstam, amb la segona unitat del Datsun 260Z a 12 minuts i 49 segons del lideratge.

La segona etapa del ral·li era un retorn cap al centre de Portugal, concretament fins a Estoril, on en el seu Autodrom s'hi duia a terme un eslalom, sense efectes en la classificació, per tancar edició. Com l'anada, la tornada també es produia mitjançant 16 proves especials cronometrades, si bé en aquesta ocasió la seva distancia competitiva era lleugerament superior, concretament de 248,50 km. Amb unes distàncies entre els primers classificats bastant definides, incidents a banda, pràcticament l'únic punt calent de la taula era la lliuta per la tercera plaça que protagonitzarien Markku Alén i Ilkka Kivimäki amb Ove Andersson i Arne Hertz.

En el moment de la sortida del parc tancat, a les acaballes del matí del divendres 22 de març, la pluja era molt intensa, posant encara en més dificultats als pilots que havien d'afrontar unes especials prou dures per si soles. Sense la presència dels homes d'Opel, els pilots de FIAT seguien exercint el seu domini en cada especial i així els líders Raffaele Pinto i Arnaldo Bernacchini afegien 7 escratxs més als 13 que ja portaven acumulats, Alcide Paganelli i Ninni Russo en sumaven 6, i Markku Alén i Ilkka Kivimäki n'aconseguien un total de 5, amb el que finalment la parella finlandesa aconseguia fer-se seva la darrera plaça de podi.

Arribats a l'Autodrom d'Estoril el dissabte a mig matí, sense desempellegar-se de la pluja i sense les presses d'haver de marcar el registre més baix, Raffaele Pinto i Arnaldo Bernacchini buscaven donar espectacle als nombrosos aficionats portuguesos que s'hi aplegaven i aconseguien el 4t millor registre per darrera dels seus dos companys d'equip i d'Ove Andersson i Arne Hertz, sent l'honor de "guanyar" el xou per a Markku Alén i Ilkka Kivimäki.

Acabada l'activitat cronometrada després de la segona passada per Candosa a primera hora del matí, i amb els 36 equips que l'aconseguien superar dins el parc tancat d'Estoril, el 8è Ral·li de Portugal es donava oficialment per conclòs amb el triplet històric de FIAT, el primer que aconseguia la marca en la breu història del mundial de ral·lis. Raffaele Pinto i Arnaldo Bernacchini, amb 20 millors temps sobre 12 possibles, cobrien els 454 km cronometrats del programa en un temps de 6 hores 26 minuts i 15 segons, mentre que els seus compatriotes Alcide Paganelli i Ninni Russo aturaven el cronòmetre 3 minuts i 57 segons més tard. Markku Alén i Ilkka Kivimäki, els últims en arribar a la firma torinesa, tancaven el podi a 11 minuts i 2 segons del temps dels guanyadors.

Sense equip abans de la prova, FIAT va fitxar la parella finlandesa Alén-Kivimäki que debutava a l'equip amb podi.

Ja que la prova portuguesa era la ronda inaugural del campionat del món de 1974, la classificació provisional del certamen era un reflex de la classificació de l'esdeveniment, i així FIAT se situava líder gràcies a la victòria de Raffaele Pinto i Arnaldo Bernacchini, mentre que Toyota es situava en segona posició a 10 punts dels primers classificats, gràcies a que els pilots suecs Ove Andersson i Arne Hertz acabaven el ral·li en 4a posició; una altra firma nipona, Datsun, tancava podi quan els també suecs Harry Kallström i Claes Billstam completaven el recorregut en cinquena posició.

Constructor
Punts

FIAT

20

Toyota

10

Datsun

8

Agraïments a Fer Velilla per la cessió de documentació escrita.

Especificacions tècniques
Motor

4 cilindres en línia de 1993,6 centímetres cúbics (86,00 mm de diàmetre - 85,50 mm de carrera) amb turbo i brida de 34 mm.

Potència

300 CV a 5500 rpm

Canvi

Seqüencial de 6 velocitats

Transmissió

A les 4 rodes

Longitud

4167 mm

Amplada 1770 mm
Alçada 1390 mm
Distància entre eixos 2550 mm
Pes mínim 1230 kg

 

Títols
Constructors 2003

Amb la celebració de les primeres especials cronometrades del 37è Ral·li Catalunya - Costa Brava el divendres 23 de març de 2001, el Citroën Xsara WRC veia finalment la llum en la màxima competició mundial. El seu naixement va ser lent degut al veto de Peugeot, i per tant el seu desenvolupament es va anar allargant durant anys sobre la base F2 o KitCar, però finalment es produïa amb Philippe Bugalski i Jean-Paul Chiaroni, vuitens a l’arribada a Lloret de Mar, i Jesús Puras i Marc Martí dalt d’una segona unitat que va arribar a liderar la classificació en la primera meitat del programa fins que una averia amb la pressió del carburant els obligava a plegar.

Sébastien Loeb i Daniel Elena competien per primera vegada amb el Citroën Xsara WRC al Ral·li Sanremo 2001, i allà la parella francòfona marcava el primer podi del cotxe en aturar el cronòmetre a 11,4 segons dels germans Panizzi, vencedors de la ronda italiana. Per a la primera victòria no va fer falta esperar gaire, doncs dues setmanes més tard el pilot càntabre Jesús Puras i el seu copilot català Marc Martí guanyaven el 45è Tour de Corse.

La temporada de 2001 va ser pràcticament una temporada de presa de contacte, mentre que per 2002 la formació descartava aquelles proves que suposessin un desplaçament molt costós amb les excepcions del Safari Rally i la ronda australiana. Cara al 2003 la marca dels dos galons invertia molt més en l’equip, i per això contractava als escocesos Colin McRae i Derek Ringer per acompanyar a Sébastien Loeb i Daniel Elena, més endavant se’ls hi afegiria Carlos Sainz, qui canviava de copilot per un altre vell conegut pels enginyers de la casa, el molinenc Marc Martí. La nova formació tenia un debut esplèndid, amb un triplet al Monte-Carlo inaugural, un bon presagi de cara a la temporada que finalment s’acabaria confirmant a la conclusió del Ral·li de Gales amb el primer títol per a Citroën, si bé a costa de sacrificar el primer títol de pilots per al seu pilot estrella, l’alsacià Sébastien Loeb.

La primera versió del Citroën Xsara WRC va estar en actiu fins a l’abril de 2003, moment en el que els francesos van homologar un nou aleró estriat, a part d’introduir canvis en els col·lectors d’escapament, el cigonyal, la caixa de velocitats i en el càrter del turbo, pel que el cotxe va estar en actiu al llarg de 16 esdeveniments de nivell mundial, on els seus pilots hi van acumular 10 posicions de podi i 4 victòries, donant així un rendiment del 25 %.

Jesús Puras:

Tour de Corse 2001.

Sébastien Loeb:

Alemanya 2002, Monte-Carlo 2003.

Carlos Sainz:

Turquia 2003.