Ben d’hora Munari-Manucci es van dedicar a administrar la mecànica del seu Stratos HF.

El dimecres 15 de gener de 1975 es donava la sortida als 96 equips participants dels 114 que prèviament havien formalitzat la seva inscripció en el 43è Ral·li de Monte-Carlo. Una sortida que tenia lloc a les ciutats europees de Monte-Carlo, Varsòvia, Atenes i Estocolm i des de la ciutat marroquina d’Agadir; si bé hi havia una sisena cerimònia de sortida programada a Aberdeen, Escòcia, cap participant emprenia la ruta cap al principat de Mònaco des d’aquest punt i aquesta no s’acabava celebrant. La ronda alpina, que era la primera del calendari en el campionat del món de ral·lis, tenia en el seu programa 22 proves especials cronometrades llur distància total competitiva assolia els 472,0 km, una distància que només 43 equips participants aconseguirien completar el divendres 24 de gener.

Incapaços de lluitar per la primera posició, Mikkola-Tost es van ocupar d'assegurar-se la segona posició.

Els diferents punts de sortida convergien en la ciutat provençal de Gap, des d'on a partir de dos quarts de dotze de la nit del dissabte es programa un petit bucle de 4 trams, 2 en sòl francès, 2 en sòl italià, anomenat selectiu, ja que aquest hauria de permetre només als 180 primers classificats continuar amb les dues següents etapes de competició, un tràmit que degut a l'increment en les quotes d'inscripcions, de 1500 francs en l'anterior edició a 3000 en l'actual, havia esdevingut del tot innecessari.

Els italians Sandro Munari i Mario Manucci s'imposaven en la primera de les quatre proves especials programades per davant dels FIAT 124 Abarth Spider dels finlandesos Markku Alén i Ilkka Kivimäki i dels també italians Fulvio Bacchelli i Bruno Scabini, amb el que en bona lògica els transalpins esdevenien els primers líders de la prova. Una posició que els líders confirmaven en imposar-se en les 2 següents cronometrades que finalment s'acabaven celebrant.

L'alegria en el si de l'equip Lancia era però continguda a l'arribada a Mònaco el diumenge al matí, doncs el Beta Coupé d'Amilcare Ballestrieri i Piero Sodano ni tan sols arribava a Gap per una averia en el motor, mentre que en la segona prova especial del recorregut, i en un mateix revolt, els italians perdien a dos dels tres Lancia Stratos HF inscrits a l'esdeveniment. El primer en caure van ser els francesos Jean-Claude Andruet, campió de l'anterior edició l'any 1973, i Yves Jouanny, qui substituïa a la lesionada Michèle Espinosi “Petit”; els gals trepitjaven una placa de gel i en patir una sortida de pista, aquests trencaven el càrter del seu cotxe obligant-los a abandonar. 15 minuts més tard arribava l'hora de la desgràcia per a Raffaele Pinto i Arnaldo Bernacchini, els italians trepitjaven la mateixa placa de gel i en anar-se'n de morro, destrossaven la seva unitat del cotxe torinès.

Així doncs Sandro Munari i Mario Manucci entraven al Principat de Mònaco amb un marge de gairebé 2 minuts vers els finlandesos Markku Alén i Ilkka Kivimäki al terme d'aquest primer escull competitiu. Per la seva banda Fulvio Bacchelli i Bruno Scabini es classificaven mig minut per darrera dels seus companys d'equip i tancant les posicions de podi amb un marge de només 11 segons amb els seus també companys de formació Hannu Mikkola i Jean Todt. Walter Röhrl i Jochen Berger, vigents campions europeus de ral·lis, eren cinquens classificats a gairebé 3 minuts dels líders precedint en 5 segons el quart FIAT 124 Abarth Spider de Bernard Darniche i Alain Mahé.

Dilluns al vespre els pilots que sortien de Mònaco ho feien per afrontar la segona etapa del ral·li, coneguda oficialment com recorregut comú, la qual incloïa 9 proves especials de 229,50 km cronometrats i, que després de dos re-agrupaments a Val les Bains i Digne, finalitzava el dimecres al matí. L'etapa s'iniciava amb dues baixes il·lustres, les dels Alpine A110 i A310 de Jean Ragnotti i Pierre Thimonier i de Jean-Luc Thérier i Michel Vial respectivament, les dues parelles franceses es trobaven amb un terreny bastant diferent al que els seus “ouvreurs” els hi havien comunicat, doncs aquests hi passaven amb massa antelació pel tram, i en veure's sorpresos pel de gel, aquests patien un accident que els obligaven a abandonar el ral·li en el primer tram que es celebrava.

Dos trams més endavant es registraven tres incidents més, els suecs Anders Kullang i Claes-Goran Andersson, a bord d'un dels Opel Ascona oficials, xocaven vers un camió en l'enllaç cap a la setena especial cronometrada, tercera en el còmput de l'etapa, i es veien forçats a abandonar, un camí que també seguirien els seus companys d'equip Walter Röhrl i Jochen Berger en trencar el motor de la seva unitat del model alemany ja en el desenvolupament d'aquesta especial. Bernard Darniche i Alain Mahé eren els tercers en abandonar en aquesta cronometrada, els francesos veien com una averia en la bomba d'oli del seu FIAT 124 Abarth Spider deixava el seu propulsor mut.

En aquest context va ser quan Jean-Pierre Nicolas i Vincent Laverne es llençaven a l'atac de les primeres posicions, els francesos que en aquell instant eren quarts classificats a gairebé 4 minuts dels líders, encadenaven tres escratxs consecutius per assolir la segona plaça provisional a 3 minuts i mig de Sandro Munari i Mario Manucci, un guany de posicions que tanmateix era facilitat per una munta equivocada de pneumàtics, sense claus, en l'equip FIAT que es veien així superats per l'únic Lancia i Alpine que seguien en actiu.

En les següents cronometrades la classificació s'estabilitzava, sense canvis rellevants en la taula provisional ni cops de teatre, fins que en la novena i última prova especial de l'etapa, els herois de la nit es veien obligats a abandonar la competició en derrapar excessivament el seu Alpine A110 i patir-hi un accident.

Un altre aspecte negatiu d'aquesta etapa es va tornar a produir a Burzet, si bé en l'edició de 1973 els incidents van ser causats per una gran nevada caiguda en pocs minuts, que deixava a molts participants blocats a la carretera i fora de temps en el següent control horari, en aquesta ocasió van ser els veïns qui intentaren boicotejar la prova llençant claus a la carretera i dipositant-hi rocs per impedir el pas dels participants, el que va obligar a l'organització a endarrerir lleugerament el programa en punxar-hi rodes fins i tots els gendarmes francesos.

Dels 75 equips que marxaven de Mònaco dilluns al vespre, només 47 hi aconseguien retornar dimecres al matí, amb els italians Sandro Munari i Mario Manucci mantenint la primera posició. Els de Lancia afluixaven una mica el ritme en les darreres especials de la segona etapa per tal de conservar la mecànica, el que permetia a Markku Alén i Ilkka Kivimäki fer entrada al parc tancat del Principat a 3 minuts i 23 segons de la parella líder, Hannu Mikkola i Jean Todt que ocupaven la tercera posició provisional a 4 minuts i 16 segons dels del Stratos, podien afrontar la tercera i última etapa amb la tranquil·litat de saber que just per darrera seu, s'hi trobaven els seus companys d'equip Fulvio Bacchelli i Bruno Scabini a més de 5 minuts d'ells.

A partir de les 6 de la tarda del dijous es disputava la tercera i última etapa del ral·li, la popularment coneguda com la nit dels colls. L'etapa era un bucle de 3 trams pels que s'hi passava en tres ocasions, generant així un total de 9 proves especials de 156 km cronometrats.

En la primera passada pels colls els tres equips que ocupaven posicions de podi es repartien els tres millors temps, amb el que la classificació només s'estrenyia lleugerament entre els FIAT de Markku Alén i Ilkka Kivimäki i de Hannu Mikkola i Jean Todt. Conscients de que donar caça a Sandro Munari i Mario Manucci era ja impossible, l'interès en el que restava de nit romania en la lluita per la segona posició entre els dos companys de la marca torinesa, una lluita que ja en la segona passada pels tres colls aconseguia decantar al seu favor Hannu Mikkola i Jean Todt.

Completades les 22 proves especials programades el dijous al matí, Sandro Munari i Mario Manucci certificaven la seva victòria a la ronda alpina amb un temps total de 6 hores 25 minuts i 59 segons; si bé el pilot italià assegurava que en aquesta ocasió s'havia hagut d'esforçar menys que en l'edició de 1972, on la parella de Lancia també s'emportava la victòria. Hannu Mikkola i Jean Todt cobrien els 472 km cronometrats en 3 minuts i 6 segons més que els guanyadors, el que els valia ocupar la segona posició del podi, mentre que Markku Alén i Ilkka Kivimäki tancaven el podi monegasc a 3 minuts i 47 segons de la primera plaça.

Markku Alén i Ilkka Kilvimäki van perdre la segona plaça en últim moment.

L'any 1975 encara no existia un campionat dedicat als pilots i només es comptabilitzaven els millors resultats de cada marca, així doncs a la conclusió de la cita inaugural del mundial de ral·lis, lògicament Lancia era el primer líder tot seguit de FIAT i Alpine, que malgrat tot acabaven la prova en cinquena posició gràcies al veterà Jacques Henry i Maurice Gelin.

Constructor	Punts
Lancia	20
FIAT	15
Alpine	6

Amb un clima sec, ningú va poder posar contra les cordes als Stratos ni a Munari-Maiga.

El dissabte 24 de gener de 1976, amb la celebració de la cerimònia del podi, es donava per conclòs el 44è Ral·li de Monte-Carlo, primera ronda en el calendari del campionat del món de ral·lis. La prova monegasca reduïa el recorregut de concentració vers edicions anteriors fins a un promig de 1500 – 2000 km i a més a més veia com la seva llista d'inscrits s'incrementava dels 114 de la passada edició fins als 163 equips de l'actual, d'aquests, 148 començaven a disputar la primera d'un total de 23 proves especials que l'organització els hi disputava, amb una corda total de 472 km que 43 equips aconseguien completar.

Waldegård-Thorszelius no van poder amb els seus companys d'equip, però ningú va poder amb el seu potent cotxe.

El canvi en la distància del recorregut de concentració obligava als organitzadors a modificar les ciutats de partida, en aquesta ocasió els participants podien sortir des d'Almeria, Copenhaguen, Frankfurt, Londres, Paris, Roma, Varsòvia, Lisboa i Tessalònica, si bé aquestes dues últimes ciutats quedaven desertes d'inscrits. La sortida tenia lloc el dissabte 17 de gener, per arribar a Monte-Carlo el dilluns 19 de matinada. En aquesta primera etapa de concentració, 13 eren les baixes.

Un cop al principat, i a partir de les 4 de la tarda del mateix dilluns, els participants tenien davant seu la primera etapa cronometrada, la oficialment coneguda com etapa de classificació. Aquesta estava formada per dues proves cronometrades en territori italià de 50,50 km de distància, en les que l'absència de neu i de gel, i el bon clima van ser la nota predominant, permetent a Sandro Munari i al seu nou copilot Silvio Maiga esprémer al màxim la major potència del seu Lancia Stratos i guanyar tots dos trams per retornar a Monte-Carlo com a líders indiscutibles.

Per darrera seu s'hi classificaven Jean-Claude Andruet i Yves Jouanny, els quals a bord de l'Alpine – Renault A310 1800 aconseguien aturar el cronòmetre en les dues especials entremig dels 3 Lancia Stratos oficials, concretament en la segona posició en la primera especial i en la tercera en la segona, el que valia als pilots francesos constar en la provisional com els segons classificats a 1 minut i 8 segons dels líders. Björn Waldegård i Hans Thorszelius eren tercers a 1 minut i 10 segons dels seus companys d'equip, mentre que en la quarta posició s'hi trobava Raffaele Pinto i Arnaldo Bernacchini amb el tercer cotxe de la marca a 1 minut i 33 segons del liderat.

Després d'una nit de descans, els pilots afrontaven a partir de les 11 del matí del dimarts l'etapa més important del ral·li, el recorregut comú, la qual hauria de discernir sobre quins 60 equips podrien disputar la tercera i última etapa cronometrada del ral·li. Per a més inri, aquesta etapa estava formada per 12 proves especials cronometrades de 285 km de distància en les que els pilots només gaudirien de dues breus neutralitzacions d'un parell d'hores cadascuna a Gap i Val les Bains; pel que pràcticament es podia dir que els pilots es passaven un dia sencer al volant.

Sandro Munari i Silvio Maiga seguien estenent el seu domini a la prova gràcies al bon clima, i amb dos escratxs de tres possibles fins a l'arribada a la neutralització de Gap, els italians hi feien entrada amb un marge d'1 minut i 55 segons sobre els seus companys de formació Björn Waldegård i Hans Thorszelius. Jean Claude Andruet i Yves Jouanny eren els únics pilots capaços de trencar el monòleg dels líders amb el millor registre de la segona prova especial de l'etapa, malgrat això els francesos perdien la segona posició en favor dels suecs de Lancia i arribaven a la neutralització de la ciutat provençal a 2 minuts i 15 segons.

Malgrat la bona climatologia, els primers incidents i baixes es varen enregistrar, l'equip oficiós Alpine-Renault perdia l'A310 de Jean-Luc Thérier i Michel Vial per accident en la tercera especial de la jornada, mentre que Lancia veia com Raffaele Pinto i Arnaldo Bernacchini s'endarrerien per averia, permetent que el Porsche 911 de Guy Fréquelin i Jacques Delaval fos quart classificat i el Lancia Stratos semioficial de Bernard Darniche i Alain Mahé cinquè.

A la represa els Lancia seguien dominant els temps en les cronometrades individuals, amb una certa superiorat per part dels líders Sandro Munari i Silvio Maiga, però amb opcions també per a Björn Waldegård i Hans Thorszelius i per a la unitat semioficial i menys potent de Bernard Darniche i Alain Mahé, de fet els francesos aconseguien el seu primer millor temps a la cinquena prova especial de l'etapa, vuitena en el còmput global del ral·li, Saint Jean en Royans, en la que una nevada va enganxar per sorpresa a la parella líder italiana que amb pneumàtics per a sec, veia com els 4 minuts de marge aconseguits fins llavors, s'esvaïen i situaven com a líders per tan sols 1 segon de marge als francesos Guy Fréquelin i Jacques Delaval.

Alhora en aquesta prova especial es produïa una altra baixa il·lustre, la de Jean-Claude Andruet i Yves Jouanny, els francesos d'Alpine veien com els riscs assumits fins aquell moment per tal d'estar a prop de les posicions capdavanteres es cobraven l'elevat preu de l'accident, i si bé el copilot en va sortir totalment indemne del mateix, el pilot guanyador de l'edició de 1973 havia de ser hospitalitzat amb diverses fractures i contusions abdominals.

Björn Waldegård i Hans Thorszelius guanyaven la cronometrada següent a la del canvi de líder, la sisena, mentre que Sandro Munari i Silvio Maiga recuperaven la posició d'honor perduda uns minuts abans, a partir de llavors els italians imprimien un ritme de vertigen imposant-se en cinc de les sis proves especials que restaven per celebrar-se, encapçalant així un trio de Lancia Stratos a l'arribada a Monte-Carlo el dimecres a la nit, mentre que Alpine-Renault perdia dos A310 més en el transcurs de l'etapa.

Al Principat doncs hi arribaven 85 equips participants, amb la classificació encapçalada per la parella transalpina, la qual gaudia en aquell moment d'un marge d'1 minut i 25 segons vers els seus companys de formació Björn Waldegård i Hans Thorszelius. Bernard Darniche i Alain Mahé tancaven les posicions de podi provisionals a 3 minuts i 12 segons dels líders, però amb la certa tranquil·litat de tenir l'Alpine-Renault A310 de Jean Ragnotti i Jean-Marc Andrié a pràcticament 3 minuts de la seva posició.

L'esdeveniment es completava amb la tercera i última etapa, l'anomenada recorregut complementari o popularment coneguda com la “nit dels colls” o “nit del Turini”, en la que només els 60 primers classificats del recorregut comú hi estaven autoritzats a prendre sortida. Una sortida que es celebrava el dijous a les 6 de la tarda al Principat de Mònaco i que donava pas a un bucle de 3 trams pels que s'hi passava en 3 ocasions, assolint així les 9 proves especials de l'etapa i la distància cronometrada de 195 km.

Sandro Munari i Silvio Maiga iniciaven l'etapa imposant-se en la primera especial que es celebrava, mentre que Jean Ragnotti i Jean-Marc Andrié, s'endarrerien per una averia en el motor del seu Alpine-Renault A110, cedint la seva quarta plaça a l'Alpine-Renault A310 dels seus companys i compatriotes Jean-Pierre Nicolas i Vincent Laverne, qui en intentar cercar una plaça al podi, guanyaven les dues últimes especials del primer bucle.

Markku Alén i Ilkka Kivimäki donaven a FIAT el seu primer i únic escratx en la primera cronometrada de la segona passada pels 3 colls, quarta especial en el còmput global de l'etapa, mentre que en la següent especial, les opcions a podi de Jean-Pierre Nicolas i Vincent Laverne s'esvaïen amb el trencament del seu auto-blocant. Aquest incident obria de nou les portes al domini dels pilots oficials de Lancia, Björn Waldegård i Hans Thorszelius i Sandro Munari i Silvio Maiga, els quals es repartien equitativament els millors temps en les 5 proves que restaven al programa, això és un escratx ex-aequo entre suecs i italians a la setena especial de l'etapa.

Però si bé és cert que els pilots de la marca torinesa dominaven els cronòmetres, un cert moment de tensió es va viure a les acaballes de la ronda alpina, doncs a la penúltima prova especial del recorregut, el canvi de velocitats del Stratos de Sandro Munari i Silvio Maiga presentava greus problemes, el que portava a la parella líder a perdre 52 segons vers els seus companys de formació suecs, afortunadament les assistències que s'hi desplaçaven aconseguien reparar l'averia a temps i els italians restablien les distàncies davant la permissivitat de Björn Waldegård i Hans Thorszelius.

El recorregut del ral·li es completava divendres a les 8 del matí, però no va ser fins l'endemà dissabte que amb la cerimònia del podi l'esdeveniment no es donava oficialment per finalitzat. Sandro Munari tornava a pujar al calaix més alt del podi monegasc, si bé en aquesta ocasió l'acompanyava un altre copilot, Silvio Maiga; els italians invertien un total de 6 hores 25 minuts i 10 segons en recórrer els 530,50 km del programa, 1 minut i 27 segons menys que els seus companys Björn Waldegård i Hans Thorszelius. Per la seva part, Bernard Darniche i Alain Mahé tancaven un fantàstic triplet del cotxe torinès, a 6 minuts i 13 segons del registre guanyador amb la seva unitat semioficial.

Els francesos Darniche-Mahé completaven el podi d'Stratos .

La temporada 1976 només es celebrava el campionat de marques i aquestes només retenien el millor resultat que els hi otorgava un pilot, així doncs Lancia sumava els 20 punts de la victoria mentre que Opel en sumava 10 pel 4t lloc de Walter Röhrl i Jochen Berger. Ford en sumava 8 gràcies als britànics Roger Clark i Jim Porter.

Constructor	Punts
Lancia	20
Opel	10
Ford	8

Especificacions tècniques
Motor	5 cilindres en línia de 2145 centímetres cúbics (79,51 mm diàmetre – 86,40 mm carrera), amb turbo
Potència	320 CV a 6500 rpm
Canvi	Manual de 5 velocitats
Transmissió	A les 4 rodes
Longitud	4404 mm
Amplada	1733 mm
Alçada	1346 mm
Distància entre eixos	2524 mm
Pes mínim	1240 kg

 

Títols
Constructors	1982

Si bé Hannu Mikkola i Arne Hertz ja havien fet rodar el cotxe com a zero en el Ral·li d'Algarve 1980, on oficiosament es comentava que els pilots marcaven millors temps que els propis participants, el debut d'aquest no es produiria fins el dissabte 24 de gener de 1981 en motiu de l'inici del 49è Ral·li Monte-Carlo.

Els pilots nominats pels d'Ingolstadt per fer els primers quilòmetres en competició van ser els propis Hannu Mikkola i Arne Hertz i les franceses Michèle Mouton i Annie Arrii, sent els nòrdics qui van posar de relleu les virtuts de la tracció integral en un sòl lliscant en imposar-se consecutivament en les 6 primeres especials cronometrades del programa i obtenint-hi una renda de 6 minuts, una placa de gel tirava per la borda la labor de la parella que hauria d'esperar a la següent prova, el Ral·li de Suècia, per poder brindar al model el seu primer podi i la seva primera victòria.

Contràriament a la idea bastant estesa, el Quattro no va ser el primer cotxe en competir al mundial de ral·lis amb tracció integral, doncs al Press on Regardless del 1973 hi van ser presents un parell de Jeep Wagooner o al Safari Rally de 1980 s'hi donaven cita un Range Rover o un Subaru Hatchback 4x4, tots ells sense massa èxit tot sigui dit, pel que si que es pot dir que l'Audi va ser el primer cotxe amb tracció integral i competitiu, malgrat que el seu caràcter sub-virador i el poc marge per a l'error que aquest donava, va obligar a suar de valent als pilots que s'hi posaven al volant, el qual heredava molta tecnologia emprada en el Volkswagen Iltis guanyador del Paris Dakar de 1980.

En total el cotxe va estar en actiu al llarg de les temporades 1981 i 1982, aconseguint el constructor alemany en la seva segona temporada el seu primer prenent la sortida en un total de 19 esdeveniments del màxim nivell i aconseguint-hi un total de 8 victòries i 13 podis, el que atorga una relació de victòries per participacions del 42,10 %.

Hannu Mikola:

Suècia 1981, RAC Rally 1981, 1000 Llacs 1982, RAC Rally 1982.

Michèle Mouton:

Sanremo 1981, Portugal 1982, Acròpolis 1982, Brasil 1982.

Stig Blomqvist (Audi Suècia):

Suècia 1982, Sanremo 1982.

Afligit per una fisura Henri Toivonen aconseguia guanyar el mític Monte-Carlo.

El 54è Ral·li Monte-Carlo, ronda inaugural del Campionat del Món de Ral·lis, finalitzava el divendres 24 de gener de 1986 a Mónaco. Fidels a la tradició, la prova arrancava des de diferents ciutats europees, entre les que es trobava Barcelona, el dissabte 18 de gener per dirigir-se fins a Aix-les-Bains, on el començaria recorregut competitiu amb 36 especials cronometrades i 881,10 km de distància. A la prova s'hi inscribien fins a 176 equips, dels que 156 iniciaven el recorregut comú, 85 d'ells el finalitzaven.

Una mala elecció de pneumàtics en la darrera nit va fer perdre el ral·li a Salonen-Harjanne.

En el recorregut de concentració es van viure certs moments de tensió quan el Lancia Delta S4 de Markku Alén i Ilkka Kivimäki s'aturava en les immediacions de Bergamo, afortunadament, un programa horari folgat treia importància a la hora que els finlandesos van perdre abans les assistències no van aconseguir reparar el seu cotxe.

Ja e l diumenge 19 de gener començaven a celebrar-se les primeres especials cronometrades, en les que els pilots de Lancia van començar a mostrar el seu domini. Massimo Biasion i Tiziano Siviero aconseguien marcar el primer escratx de la prova, pel que lògicament eren els primers líders de la prova, peró el seu liderat va ser efímer, doncs els seus companys d'equip Henri Toivonen i Sergio Cresto li prenien la plaça amb l'escratx de la segona especial del ral·li.

En unes primeres especials cronometrades relativament curtes, les distàncies no eren massa importants, fins que a La Chartreuse, una especial de 44,15 km i que suposava pràcticament el 50 % del recorregut de la primera jornada, Henri Toivonen i Sergio Cresto van marcar un crono espectacular que susposava el quart escratx de la jornada de sis possibles, i que deixava als seus companys d'equip Markku Alén i Ilkka Kivimäki així com Massimo Biasion i Tiziano Siviero, a més d'un minut de distància.

En quan als Peugeot l'arrancada de la prova no era massa bona, Bruno Saby i Jean-François Fauchille, els pilots de la marca del lleó més ben classificats al terme de la primera jornada, rebien 30 segons de penalització abans de res en no arrancar-lis el motor del seu 205 T16 Evo 2 al parc tancat de Aix-les-Bains. Timo Salonen i Seppo Harjanne, que aconseguien guanyar la tercera especial cronometrada, erraven la munta de pneumàtics en les dues últimes cronometrades que els feien caure fins la cinquena posició provisional a gairebé 2 minuts dels líders, mentre que el tercer dels oficials, pilotat per Juha Kankkunen i Juha Piironen, arrosegava problemes amb el turbo i perdia de l'ordre de 9 minuts en la darrera especial cronometrada classificant-se en 24ena posició just per darrera del Lancia 037 dels catalans Salvador Servià i Jordi Sabater.

En quan als equips que en principi no estaven considerats com els favorits en la lluita per la victòria, l'Audi Quattro Sport S1 de Walter Röhrl i Christian Geistdörfer capitenajava el grup a 2 minuts i 42 segons dels líders, si bé els alemanys es queixaven que el seu cotxe només entregava potència a règims molt alts de voltes. Mentre que els MG Metro 6R4 s'han vist endarrerits pel seu motor atmosfèric, el qual no rendeix igual que els turbo en les sortides de revolts lents. D'altra banda, el debutant Citroën BX 4TC dels francesos Philippe Wambergue i Jean-Bernard Vieu havia d'abandonar la prova en la segona especial cronometrada per una fuita en el sistema hidràulic que governava la suspensió, frens i direcció assistida.

En les cinc especials cronometrades de la segona jornada, els pilots de Lancia van seguir ampliant el seu domini en les tres primeres especials del dia amb un escratx per a Markku Alén i Ilkka Kivimäki i dos de Henri Toivonen i Sergio Cresto, peró els de l'escuderia turinesa van errar en la munta de pneumàtics en les dues últimes especials, llur quilometratge era pràcticament igual al de les tres primeres especials. Els de Lancia van optar per unes Pirelli lleugerament clavetejades, mentre que els seus rivals van optar per gomes llises.

Solucionats els problemes de motor, Walter Röhrl i Christian Geistdörfer van ser els pilots que més benefici van obtenir de la situació, escalant fins la segona posició provisional a 1 minut i 41 segons dels líders gràcies als dos escratxs aconseguits en les dues últimes especials cronometrades. Timo Salonen i Seppo Harjanne per la seva banda, aprofitaven també l'actitud conservadora de Markku Alén i Ilkka Kivimäki per situar-se a 13 segons dels de Lancia a la neutralització del dia alhora que superaven el Delta S4 de Massimo Biasion i Tiziano Siviero.

Tanmateix a l'equip Peugeot també tenien la seva dosi de contra-temps quan Bruno Saby i Jean-François Fauchille eren penalitzats amb 6 minuts en veure's obligats a aturar-se a les assistències i reemplaçar la seva caixa de canvis que els hi estava donant mal de caps. D'altra banda, la francesa Michèle Mouton, que en aquesta ocasió havia d'adaptar-se al seu nou cotxe, el Peugeot 205 T16, i al seu nou copilot, el britànic Terry Harryman, ja que Fabrizia Pons estava casant-se aquelles dates, patia un conat d'incendi.

Citroën es quedava sense pilots en competició quan en la primera especial cronometrada, Saint Sauver, Jean-Claude Andruet i Annick Peuvergne patien una sortida de carretera que els obligava a abandonar la prova, baixa a la que s'afegia la del MG Metro 6R4 de Tony Pond i Rob Arthur, els quals en la vigilia de la segona jornada, se'ls hi trencava la direcció i la penalització de 25 minuts pesava massa com per seguir competint.

Burzet donava inici a la tercera etapa, a la que Timo Salonen i Seppo Harjanne hi arribaven amb 30 segons de penalització en no arrancar-lis el seu Peugeot 205 T16 Evo2, els seus companys de Peugeot Bruno Saby i Jean-François Fauchille eren els pilots més ràpids en cobrir els més de 44 km que composaven l'especial, seguits dels líders Henri Toivonen i Sergio Cresto, els quals en l'enllaç cap a la següent especial cronometrada patirien un accident contra un cotxe d'un espectador que estava atravessat a la calçada.

Afortunadament les assistències van arribar ràpid i en molt poc temps van reemplaçar el radiador, el capó i la suspensió frontal, pel que els pilots només rebien 1 minut de penalització per retard en la següent cronometrada, el que els permetia conservar la primera plaça, més quan a Burzet Walter Röhrl i Christian Geistdörfer punxaven una roda i perdien gairebé sis minuts en el tram inicial, peró el pilot finlandès es queixava d'un fort dolor al seu maluc que anava creixent en intensitat, feta la corresponent exploració médica, els facultatius hi van localitzar una fissura descartant la infiltració per temor a reduir les aptituds al volant del jove pilot.

Bruno Saby i Jean-François Fauchille, molt distanciats en la provisional, van seguir marcant escratxs fins encadenar quatre, mentre que els seus companys Timo Salonen i Seppo Harjanne van optar per una actitud menys arriscada, marcant bons registres peró com per mantenir a ratlla a Massimo Biasion i Tiziano Siviero i que els mantenia en segona posició després del temps perdut per Walter Röhrl i Christian Geistdörfer a la primera especial del dia, temps al que s'hi afegiria més a Saint Jean en Royans, on una nova punxada els costava 1 minut i 50 segons.

Precisament a Saint Jean en Royans, donada la gran variabilitat de l'estat de l'asfalt, Cesare Fiorio va decidir desplaçar un equip de mecànics per tal de fer un canvi de pneumàtics en plena especial, operació que es va mostrar molt efectiva i va permetre als líders de la provisional adjudicar-se el millor temps trencant així la ratxa dels francesos de Peugeot. Peró Fiorio rebria una mala noticia de l'especial, quan Markku Alén i Ilkka Kivimäki es veien obligats a abandonar la prova en trencar-se l'arbre de lleves del seu Delta S4.

Celebrades ja les especials nocturnes i de primera hora del matí del dimecres, Henri Toivonen i Sergio Cresto al Col des Garcinets punxaven una roda, el que permetia a Timo Salonen i Seppo Harjanne que s'acostessin perillosament. Llavors arribaria Sisteron, on es donava una situació paral·lela a la de Saint Jean en Royans i en la que Cesare Fiorio tornava a disposar un canvi de pneumàtics en el quilómetre 17 de l'especial, peró en aquesta ocasió, tot i fer-se el canvi en molt ràpid, la operació es va mostrar contraproduent i Timo Salonen i Seppo Harjanne, que empatava l'escratx amb Walter Röhrl i Christian Geistdörfer, aconseguia enfilar-se fins a la primera posició provisional.

Els alemanys d'Audi aconseguirien marcar el millor registre en les dues especials que restaven per arribar a la neutralització de Mónaco, a la que s'hi arribava dimecres al migdia amb el Peugeot 205 T16 Evo2 de Timo Salonen i Seppo Harjanne separats per només 33 segons del Lancia Delta S4 de Henri Toivonen i Sergio Cresto.

A Peugeot peró l'alegria es limitava només al cotxe dels líders, ja que en la penúltima especial cronometrada els seus dos altres cotxes perdien uns 10 minuts, Bruno Saby i Jean-François Fauchille en colisionar fortament contra una roca i Juha Kankkunen i Juha Piironen en quedar-se sense benzina i haver de recórrer a la del cotxe d'un aficionat. El temps que perdien deixava als dos equips a més de 20 minuts dels seus companys, i si bé no perdien places, la provisional es trencava darrera de Walter Röhrl i Christian Geistdörfer els quals finalitzaven la jornada en cinquena posició a 8 minuts i 21 segons dels campions del món.

Dijous al migdia s'iniciava la última etapa del ral·li, la popularment coneguda com la nit dels Colls, on ja en les passades diurnes per les especials, una errada en la munta de pneumàtics per part de l'equip Peugeot, facilitava que Henri Toivonen i Sergio Cresto. Si bé Timo Salonen i Seppo Harjanne aconseguien el primer escratx del dia i incrementaven les distàncies, al Col du Turini els de Lancia atacaven fort i recuperaven 24 segons de cop, per en la següent cronometrada recuperar uns altres 48 segons i la primera posició provisional que conservaria a la neutralització de Mónaco per 37 segons a l'espera de la nit decisiva.

En aquesta última nit qui no estaria present serien Massimo Biasion i Tiziano Siviero, als quals el seu Delta S4 no es volia engegar en sortir de Mónaco i perdien un cert temps en les assistències, per tal de no arribar tard al següent control horari, els italians sortien com una exhalació peró amb les rodes fredes, el seu cotxe a penes va recórrer els 100 metres que els separaven del primer revolt on perdrien el control i patirien un accident el que permetia a l'Audi Quattro Sport S1 de Hannu Mikkola i Arne Hertz entrar en posicions de podi.

Ja de nit, les condicions canviants d'adherència en el ferm, no eren del gust de Timo Salonen i Seppo Harjanne els quals seguien perdent temps vers els líders provisionals al Col de la Madone i al Col du Turini, per ja a Saint Sauveur rebre el cop definitiu en deixar-se en el tram 2 minuts vers el Lancia Delta S4 dels líders provisionals deixant ja pràcticament el ral·li decidit. Ja sense pressions, Henri Toivonen i Sergio Cresto van afluixar el ritme el que va permetre a Walter Röhrl i Christian Geistdörfer marcar els tres escratxs amb els que finalitzava el 54è Ral·li Monte-Carlo.

Henri Toivonen i Sergio Cresto entraven com a guanyadors el divendres 24 de matinada a Mónaco, amb un temps total de 10 hores 11 minuts i 24 segons invertit en recórrer els 881,10 km de distància del ral·li. Timo Salonen i Seppo Harjanne ho feien en segona posició a 4 minuts i 4 segons dels guanyadors, mentre que Hannu Mikkola i Arne Hertz completaven el podi sense fer gaire soroll a 7 minuts i 22 segons dels pilots de Lancia.

Nedant i guardant la roba, Mikkola-Hertz es colaven al podi monegasc.

En al categoria reservada a turismes, és a dir el Grup A, en les especials inicials la prova es va plantejar com una lluita entre el Mazda 323 4WD dels suecs Ingvar Carlsson i Jan-Olof Bohlin amb el Volkswagen Golf GTi de Kenneth Eriksson i Peter Diekmann, els quals al llarg de la segona jornada es veurien superats pel Renault 11 Turbo d'Alain Oreille i Sylvie Oreille. Els de Renault passarien a liderar la prova en la penúltima jornada quan el motor del Mazda 323 dels líders es trencava, peró el marge que tenien amb els de Volkswagen era de tan sols 3 segons que al llarg de les passades pels Colls acabarien esdevenint en gairebé 3 minuts en favor dels pilots del rombe.

En quan el Mazda de tracció integral va despareixer, el Renault 11 Turbo d'Oreille-Oreille va dominar la cita.

El Monte-Carlo era la primera cita del calendari, pel que la prova otorgava els primers punts en el campionat, sent la taula provisional un reflex del podi monegasc amb Henri Toivonen en primera posició amb 20 punts, seguit pels seus compatriotes Timo Salonen amb 15 i Hannu Mikkola amb 12.

Pilot	Punts
Henri Toivonen	20
Timo Salonen	15
Hannu Mikkola	12

En el campionat de constructors, tres marques diferents pujaven al tres calaixos del podi, el que donava una primera provisional molt apretada amb Lancia, Peugeot i Audi separats per tan sols 3 punts entre ells esperant a Suècia el debut del Ford RS200.

Constructor	Punts
Lancia	20
Peugeot	17
Audi	14

Especificacions tècniques
Motor	4 cilindres oposats de 1994 centímetres cúbics (92,00 mm diàmetre – 75,00 mm carrera), amb turbo i brida de 34 mm
Potència	300 CV a 5500 rpm
Canvi	Seqüencial de 6 velocitats activat per palanques al volant
Transmissió	A les 4 rodes
Longitud	4415 mm
Amplada	1770 mm
Alçada	1390 mm
Distància entre eixos	2540 mm
Pes mínim	1230 kg

 

Títols
Pilots	Petter Solberg: 2003

El divendres 24 de gener de 2003 arrancava el 71è Ral·li Monte-Carlo, i amb ell el Subaru Impreza S9 WRC feia debut en la màxima competició mundial. El cotxe presentava millores en el motor vers la seva versió anterior, a més a més, la desaparició del Safari Rally del calendari mundial, permetia a l'equip homologar un nou aleró que treballés més l'efecte terra, a part dels canvis estètics introduïts en la seva part frontal, obligats per la comercialització d'una nova versió del model nipó.

El debut venia de la mà de Petter Solberg i Phil Mills, qui a finals de temporada esdevindrien campions del món, i del pilot guanyador de les 4 últimes edicions de la ronda alpina, el finlandès Tommi Mäkinen, acompanyat del seu compatriota Kaj Lindström. Però per desgràcia, cap dels dos cotxes preparats en les instal·lacions de Prodrive aconseguirien completar el ral·li, doncs tots dos equips s'accidentaven en el transcurs de la cinquena especial cronometrada.

Tommi Mäkinen i Kaj Lindström brindaven al Ral·li de Suècia 2003, segona cita del calendari, el primer podi, d'un total de 10, al model, mentre que la primera victòria arribaria de la mà de Petter Solberg i Phil Mills al Ral·li de Xipre. En total l'Impreza S9 va estar en actiu al llarg de 16 proves, les 14 cites de la temporada 2003 i les 2 primeres de la temporada següent, en les que els seus pilots hi retornaren 4 victòries, resultant així una relació de victòries per participacions del 25 %.

Petter Solberg:

Xipre 2003, Austràlia 2003, Còrsega 2003, Gales 2003.

Ogier-Ingrassia arrancaven la temporada guanyant-ho tot i a casa.

Ronda inaugural del campionat del món de ral·lis, el 84è Ral·li de Monte-Carlo tancava edició el diumenge 24 de gener de 2016 amb 64 equips participants presents al port de la ciutat que li donava nom. El ral·li, que donava punts en els certàmens reservats a pilots i constructors, així com els campionats WRC-2 i WRC-3, lluïa una llista d'inscrits formada per 90 equips, dels que 88 es personaren a la rampa de sortida ubicada a les portes del Casino monegasc per a partir del dijous 21 de gener afrontar un recorregut format per 16 cronometrades de 377,59 km de distància.

Tot i un cert impàs, les errades alienes van facilitar el segon lloc de Mikkelsen-Jæger.

El Ral·li Monte-Carlo, en la seva cerca d'un fet diferencial de la resta de proves del campionat, iniciava edició el dijous a la tarda amb la disputa de dues proves cronometrades, les quals suposaven els primers 41,63 km competitius. Els campions mundials, Sébastien Ogier i Julien Ingrassia, s'imposaven en la primera prova especial i esdevenien els primers líders del ral·li, si bé acte seguit els veïns irlandesos Kris Meeke i Paul Nagle demostraven que les prestacions del tram de proves eren quelcom més que un reclam mediàtic i en aconseguir el millor temps en la segona cronometrada, els de Citroën rellevaven de la primera posició a la parella local de Volkswagen.

Amb aquesta breu activitat als trams s'arribava al parc tancat de Gap, població que havia vist néixer Sébastien Ogier 32 anys abans, amb el Citroën DS3 WRC de Kris Meeke i Paul Nagle comandant la taula provisional per 6,9 segons de marge vers Sébastien Ogier i Julien Ingrassia. Tancant les posicions amb dret a podi s'hi trobaven els noruecs de Volkswagen Andreas Mikkelsen i Anders Jæger, autors del tercer millor registre en els dos trams celebrats, classificant-se provisionalment en aquesta posició a 20 segons dels líders.

La segona jornada de competició tenia un format més convencional per l'època, amb un bucle de tres trams que es celebrava en dues ocasions generant així un total de 6 proves especials de 116,50 km cronometrats. Líders i locals iniciaven l'etapa més o menys com l'anterior, primer Sébastien Ogier i Julien Ingrassia s'anotaven el primer millor temps de la jornada per retallar 9 dècimes de segon als seus rivals de Citroën, que en la següent cronometrada aconseguien re-establir-ne 7. En la tercera i última cronometrada del bucle, un nou escratx dels campions mundials, permetia situar el Polo R WRC de la parella local en la primera posició per un estret marge.

Andreas Mikkelsen i Anders Jæger perdien cert terreny amb els dos equips capdavanters, però la seva posició no semblava córrer perill mentre darrera seu s'hi establia un altre estira i arronsa per la quarta posició entre els seus companys d'equip finlandesos Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila i els belgues de Hyundai Thierry Neuville i Nicolas Gilsoul, que al Monte-Carlo hi feien debutar nou cotxe.

Per la tarda, en tornar a passar per les cronometrades, Sébastien Ogier i Julien Ingrassia i Kris Meeke i Paul Nagle s'anotaven els millor temps en els mateixos trams del matí, és a dir el primer i tercer del bucle, quart i sisè en el còmput de l'etapa, eren pels francesos de Volkswagen, mentre que el segon, cinquè en l'etapa, era obra de la parella de Citroën, que fins i tot aconseguia recuperar momentàniament el liderat amb el seu escratx per perdre'l a continuació.

Sébastien Ogier i Julien Ingrassia no eren els únics a perdre plaça en la cinquena prova cronometrada del dia, doncs els seus companys noruecs Andreas Mikkelsen i Anders Jæger s'hi envirollaven perdent mig minut i el tercer calaix del podi, que anava a parar a mans dels seus companys Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila. Amb la confiança baixa, els noruecs sortien cautelosos a la darrera cronometrada del divendres, cedint encara uns segons més vers els seus companys.

Així doncs es feia entrada al parc tancat de Gap amb Sébastien Ogier i Julien Ingrassia en la primera posició per només 9,5 segons de marge vers el britànic Kris Meeke i l'irlandès Paul Nagle, mentre que Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila, últims classificats amb dret a pujar al podi, eren ja a 1 minut i 8,1 segons dels líders. Andreas Mikkelsen i Anders Jæger es trobaven 25,7 segons per darrera dels seus companys finlandesos i amb 14 segons de marge vers els belgues Thierry Neuville i Nicolas Gilsoul, pronosticant-s'hi un altre punt calent de la classificació.

Entre les baixes destacaven les dels polonesos Robert Kubica i Maciej Szczepaniak i la dels francesos de Ford Eric Camilli i Nicolas Klinger, els quals patien respectives sortides de pista en un tram glaçat de la primera especial, si bé la parella privada ho feien en la primera passada per la cronometrada i mentre que els oficials de M-Sport en la segona.

La tercera etapa del programa del ral·li, suposava 173,96 km de lluita contra el cronòmetre pels equips participants que restaven en competició, esdevenint així l'etapa més llarga de tot el programa i conduint-los des del parc tancat de Gap fins al de Mònaco. La jornada arrancava amb el tram més llarg de tota l'edició, Lardier et Valenca, amb 51,55 km de distància.

Sébastien Ogier i Julien Ingrassia s'anotaven el millor temps en l'especial reina del ral·li per ampliar en 10 segons les distàncies vers el Citroën DS3 WRC de Kris Meeke i Paul Nagle, mentre que en la següent especial del programa, el millor temps era obra dels seus companys noruecs Andreas Mikkelsen i Anders Jæger, escratx gràcies al qual aquests aconseguien recuperar la quarta posició que en l'especial anterior havien perdut amb Thierry Neuville i Nicolas Gilsoul. En la part més alta de la taula, la parella provençal de Volkswagen aconseguia afegir uns altres 10 segons en el coixí del liderat, amb el que aquest arribava fins al mig minut.

En sortir del re-agrupament de mitja jornada, Kris Meeke i Paul Nagle es llençaven a l'atac per mirar de revertir la situació, i en la tercera prova especial, els veïns de les dues irlandes de Citroën aconseguien el millor temps per retallar prop de 3 segons als líders, un temps però que en la prova següent aquests perdien pràcticament en la seva totalitat per deixar les distàncies entre els dos equips sense canvis rellevants.

On si que es produïen canvis d'importància era en la darrera plaça de podi, Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila, coneixedors de que era impossible donar caça als dos equips que els precedien i del coixí de segons que aquests havien acumulat vers els quarts classificats, pilotaven sense assumir riscs; tot i així els finlandesos malmetien les suspensions del seu Polo R WRC en la tercera especial, perdent-hi prop de 2 minuts en la carretera així com dues posicions en la general, ocupant el seu lloc en el podi Andreas Mikkelsen i Anders Jæger. Tanmateix els danys soferts, impedien a la parella finlandesa prendre la sortida en la quarta prova especial, enviant-los directament a engruixir la llista d'abandonaments.

Un darrer cop de teatre es produïa el dissabte per la tarda, Kris Meeke i Paul Nagle descobrien un problema en la caixa de velocitats del seu cotxe al terme de la quarta prova especial, una averia que els impedia afrontar la darrera prova cronometrada de la jornada i que deixava el camí molt planer a Sébastien Ogier i Julien Ingrassia cap a la victòria. Mentre que Andreas Mikkelsen i Anders Jæger passaven d'estar en la cinquena posició fins a la segona en tres trams consecutius.

Els belgues de Hyundai Thierry Neuville i Nicolas Gilsoul tancaven la jornada imposant-se en les dues últimes proves especials programades, el que els permetia entrar a Mònaco en la tercera posició provisional a 12,5 segons dels noruecs Andreas Mikkelsen i Anders Jæger i a 2 minuts i 12,2 segons dels companys dels escandinaus a Volkswaegen, els per llavors liders destacats Sébastien Ogier i Julien Ingrassia; a la seva vegada els pilots de la marca coreana gaudien del mateix marge que tenien amb els primers classificats amb els quarts, els també noruecs de M-Sport Mads Østberg i Ola Fløene, pel que pràcticament l'únic punt calent que quedava en la taula era la lluita per la segona posició.

La quarta i última etapa era un tràmit de 45,50 km cronometrats al llarg de tres proves especials per bona part del parc tancat, més quan a Thierry Neuville i Nicolas Gilsoul els cridaven a la calma des de Hyundai per assegurar-se el primer podi de la temporada. Sébastien Ogier i Julien Ingrassia s'assajaven de cara al Power Stage guanyant la primera especial dominical, mentre que en la segona Andreas Mikkelsen i Anders Jæger afegien uns quants segons més al coixí que tenien en la segona posició marcant-hi el millor registre i prevenint futurs mals majors.

La repetició de la primera cronometrada tancava l'edició de la cita dels Alps Marítims, sent en aquesta ocasió a més a més el Power Stage. Els líders tornaven a repetir autoria de l'escratx i els francesos de Volkswagen s'emportaven així els tres punts extra per davant dels espanyols de Hyundai Dani Sordo i Marc Martí i del Citroën DS3 WRC dels seus compatriotes Stéphane Lefebvre i Gabin Moreau.

Amb l'entrada de nou dels pilots al parc tancat de Mònaco, el 84è Ral·li Monte-Carlo es donava per finalitzat amb la victòria per a Sébastien Ogier i Julien Ingrassia, els quals precisaven de 3 hores 49 minuts i 53,1 segons per a recórrer els 377,59 km de lluita contra el cronòmetre de l'edició. Els seus companys d'equip noruecs, Andreas Mikkelsen i Anders Jæger, els escortaven al podi a 1 minut i 54,5 segons del seu registre, mentre que Thierry Neuville i Nicolas Gilsoul tancaven el podi a 3 minuts i 17,9 segons del temps dels guanyadors, després de que els belgues patissin problemes de transmissió en la darrera especial.

La compenetració Neuville-Gilsoul i20 NG WRC no va ser total, malgrat tot els belgues tancaven el podi.

En categoria WRC-2, un dels principals favorits a victòria, els britànics Elfyn Evans i Craig Parry, iniciaven el seu concurs al ral·li amb una punxada en la primera cronometrada del recorregut, el que els suposava perdre una mica més d'1 minut. A partir d'aquell moment, la parella encadenava 7 millors temps consecutius que els permetia passar a ocupar la primera posició de la classe un cop superada la segona especial matinal del divendres i fer entrada al parc tancat de Gap al vespre amb un marge superior al minut i mig.

Dissabte al matí, de nou una punxada soferta en la primera prova especial endarreria a Elfyn Evans i Craig Parry, els quals cedien el primer lloc a la provisional als alemanys Armin Kremer i Pirmin Winklhofer. Per sort d'uns i desgràcia dels altres, els nous líders s'envirollaven en la segona especial sabatina, retornant el liderat a la parella de M-Sport, la qual a partir de llavors passaven a controlar la prova, doncs el seu marge al capdavant de la general així els hi permetia. Finalment els britànics Elfyn Evans i Craig Parry aconseguien la victòria per més de 2 minuts de marge davant els veterans Armin Kremer i Pirmin Winklhofer, el que permetia al pilot gal·lès encapçalar la taula general del certamen amb 7 punts de marge vers l'alemany.

Evans-Parry s'imposaven en el WRC-2 malgrat patir 2 punxades.

En el campionat WRC-3, reservat a vehicles de dues rodes motrius, els italians Fabio Andolfi i Manuel Fenoli se n'anaven a dormir el dijous al vespre com els primers líders de la classe en imposar-se en la primera prova especial del programa i marcar el segon millor registre en la prova següent.

El seu liderat però es volatilitzava al terme de la primera especial del divendres, quan el noruec Ola-Christian Veiby i el suec Jonas Andersson sumaven el seu segon escratx consecutiu i superaven als transalpins en la primera posició. Els nòrdics arrodonien la seva actuació imposant-se en totes les cronometrades del dia tret d'una, mentre que en la jornada sabatina aquests mantenien el seu ritme superior en les especials del matí.

A partir de llavors la parella escandinava passava a controlar el ral·li, assolint finalment la victòria a la cita alpina per un marge de 3 minuts i tres quarts, el que els permetia sumar així els seus primers 25 punts al campionat.

Veiby-Andersson lligaven la feina entre divendres i dissabte al matí.

En el campionat de pilots el provençal Sébastien Ogier quallava a casa seva una actuació perfecta, guanyant ral·li i Power Stage, el que permetia al campió mundial iniciar el llarg camí cap a la reconquesta amb 28 punts, 9 més que el seu company d'equip, el noruec Andreas Mikkelsen. Thierry Neuville, tercer al podi de Monte-Carlo, ocupava aquesta mateixa posició en la provisional a 4 punts del seu precursor i a 14 del líder provisional.

Pilot	Punts
Sébastien Ogier	28
Andreas Mikkelsen	19
Thierry Neuville	15

En el certamen reservat a constructors, la victòria que aconseguia Sébastien Ogier i Julien Ingrassia quedava orfana en quan a contribució dels seus companys d'equip, amb el que Volkswagen veia com Hyundai els hi aconseguia empatar a punts gràcies a unir els resultats dels seus dos equips oficials. El segon equip del contructor alemany es situava a 7 punts per darrera seu, mentre que M-Sport tancava les places de prestigi a 13 punts dels primers classificats.

Constructor	Punts
Volkswagen Hyundai	25 25
Volkswagen II	18
M-Sport	12

Ogier-Ingrassia esdevenien els pilots amb més victòries als Alps.

Primera cita en el calendari del campionat del món de ral·lis de la temporada 2021, el 89è Ral·li de Monte-Carlo tancava edició el diumenge 24 de gener al port de Mònaco. L’esdeveniment alpí, que es presentava amb una llista d’inscrits formada per 89 parelles de noms, veia com era iniciat per 79 d’aquestes el dijous 21 de gener, amb la pertinent baixada per la rampa de sortida ubicada a Gap. El recorregut, composat per 14 proves especials cronometrades de només 257,64 km competitius, era completat per 62 equips participants, els quals podien obtenir punts en els certàmens reservats a pilots, constructors, WRC2 i WRC3, així com en el FIA R-GT.

Poc van poder fer Evans-Martin per contenir als seus companys d’equip.

En el primer programa presentat a mitjans de la tardor de 2020, la primera etapa del ral·li tenia caràcter nocturn, doncs la sortida del parc tancat de Gap es produïa el mateix dijous quan passessin 10 minuts de les 6 de la tarda, és a dir, gairebé tres quarts d’hora més tard de l’ocàs. Emperò, com a conseqüència de les restriccions a la mobilitat que el govern francès aplicava a tot el seu territori, en forma de toc de queda, arran de la pandèmia per la Covid19, va obligar als organitzadors a avançar tot el programa en 5 hores i per tant haver de celebrar les 2 proves especials de 41,36 km cronometrats de l‘escull, a primera hora de la tarda.

Els estonis Ott Tänak i Martin Järveoja s’imposaven en totes dues proves especials programades per davant dels Toyota de Kalle Rovanperä i Jonne Halttunen així com d’Elfyn Evans i Scott Martin, pel que en bona lògica els pilots de Hyundai, finlandesos i britànics entraven en el parc tancat de Gap, un cop haguessin superat el parc d’assistències programat a manca d’1 minut per a les 5 de la tarda, en aquest mateix ordre.

En aquells instants, Ott Tänak i Martin Järveoja lideraven la taula de temps amb 3,3 segons de marge vers Kalle Rovanperä i Jonne Halttunen, mentre que Elfyn Evans i Scott Martin es trobaven classificats a 8,5 segons del registre dels pilots estonis. Thierry Neuville i el nou copilot Martijn Wydaeghe fitxaven a 16,0 segons del temps dels seus companys d’equip, mentre que els grans favorits a victòria, els locals Sébastien Ogier i Julien Ingrassia, es trobaven a 9 dècimes de segon dels seus predecessors belgues, després d’haver patit problemes de frenada.

Molt pitjor li anava aquests primers compassos d’esdeveniment als finlandesos d'M-Sport Teemu Suninen i Mikko Markkula, qui després de venir polveritzant tots els parcials del primer tram, en els darrers metres d’aquesta mateixa cronometrada patien una espectacular sortida de pista, accident i retirada de la competició.

La segona etapa tenia 6 proves especials de 126,94 km cronometrats en el programa, les quals es distribuïen al llarg d’un bucle de 3 trams que es celebrava en dues ocasions. Malauradament però, de nou el toc de queda va obligar als organitzadors a cancelar la segona passada pel tercer tram del bucle i per tant l’etapa quedava reduïda a 104,70 km competitius al llarg de 5 proves especials. Amb sortida del parc tancat de Gap en passar 4 minuts de les 5 del matí, l’activitat cronometrada es donaria per conclosa en el mateix punt 12 hores més tard i per a la primera parella participant.

Ja amb el seu Toyota Yaris WRC treballant a ple rendiment, Sébastien Ogier i Julien Ingrassia es feien amb les 3 victòries parcials del bucle matinal, accedint a la primera posició amb la segona d’elles. Mentre que l’altra cara de la moneda era per a Ott Tänak i Martin Järveoja, qui afrontaven aquestes cronometrades amb cautela per la presència de gel, descendint fins a la tercera posició i encara gràcies que Kalle Rovanperä i Jonne Halttunen rebien una penalització de 10 segons per retard en el control horari sobre l’equador del bucle matinal, que sinó hagués estat quarta.

Thierry Neuville i Martijn Wydaeghe, així com Dani Sordo i Carlos del Barrio erraven en la munta de pneumàtics, optant per 3 rodes de claus enlloc de 2 com la resta de participants capdaventers, i les dues parelles de Hyundai es despenjaven de la lluita per les primeres posicions de la classificació.

A la represa de l’activitat competitiva, Sébastien Ogier i Julien Ingrassia patien una punxada i els provençals en concedir prop de mig minut, baixaven fins la tercera posició per darrera d’Elfyn Evans i Scott Martin, així com d’Ott Tänak i Martin Järveoja. Molt pijtor els hi anava aquest retorn als trams als seus companys Kalle Rovanperä i Jonne Halttunen, qui en una fracció molt enfangada dels primers compassos del primer tram, patien una sortida de pista i invertien una cinquantena de segons en retornar al traçat. L’errada enviava als finlandesos fins al cinquè lloc, 3,4 segons per darrera del temps acumulat per Thierry Neuville i Martijn Wydaeghe.

La jornada acabava amb una nova victòria de tram per a Sébastien Ogier i Julien Ingrassia, mentre que Dani Sordo i Carlos del Barrio per fi trobaven la confiança que els hi havia mancat fins llavors amb el seu cotxe i completaven el tram per darrera dels provençals i per davant de Kalle Rovanperä i Jonne Halttunen. Com a conseqüència d’aquest resultat, els dos companys d’equip a Toyota guanyaven una posició a la taula, en detriment dels respectius Hyundai que instants abans els precedien.

Completada l’activitat per al divendres, Elfyn Evans i Scott Martin accedien al parc tancat de Gap a quarts de 6 de la tarda en primera posició i per 7,4 segons de marge vers Sébastien Ogier i Julien Ingrassia, mentre que Ott Tänak i Martin Järveoja tancaven les posicions de podi a 25,3 segons de la  posició que ells ostentaven en el moment d’emprendre la sortida abans del trenc d’alba. Kalle Rovanperä i Jonne Halttunen eren quarts a 53,1 segons dels seus companys britànics i Thierry Neuville i Martijn Wydaeghe tancaven la pinça dels 5 primers classificats a 6,0 segons dels finlandesos de Toyota.

La jornada sabatina corria la mateixa sort que l’etapa anterior, és a dir, una de les especials era eliminada del programa per tal d’encaixar els horaris amb les restriccions del govern. Així doncs, amb sortida del parc tancat de Gap quan passaven 4 minuts d’1 quart de 6 del matí, els participants tenien per davant 3 trams cronometrats de 57,10 km, una activitat no massa frenètica, que es donaria per conclosa per a la primera parella de participants amb l’entrada al parc tancat de Mònaco, quan passessin pocs minuts de les 4 de la tarda.

La primera d’aquestes 3 cronometrades es celebrava que encara era de nit, amb la presència de neu i de gel. En aquestes condicions, Sébastien Ogier i Julien Ingrassia aconseguien una contundent victòria de tram, llevant prop d’1 segon per quilòmetre al segon equip més ràpid, el format pels seus companys Elfyn Evans i Scott Martin, que irremeiablement perdien el lideratge de la classificació provisional per una desena de segons.

Sense moure’ns d’aquesta primera prova especial sabatina, Ott Tänak i Martin Järveoja s’envirollaven i patien una punxada, dos contra-temps que els suposava perdre 80 segons i dues posicions a la taula, fent encara bona la sortida de pista que patien els seus companys Thierry Neuville i Martijn Wydaeghe, alhora que es restablia el triplet per als membres de Toyota.

Ott Tänak i Martin Järveoja tornaven a punxar en la prova següent i en no comptar amb més rodes de recanvi, els estonis havien de retirar-se de la competició, doncs circular amb 3 rodes estava totalment prohibit des d’aquella temporada. La contrapartida en el si de l’equip Hyundai venia de la mà de Thierry Neuville i Martijn Wydaeghe, els belgues hi aconseguien una contundent victòria de tram i els pilots es tiraven literalment a sobre de Kalle Rovanperä i Jonne Halttunen.

Ja en la darrera especial del dia, els Toyota tornaven a copar les primeres posicions a final de tram, amb els britànics per davant de la parella local i els finlandesos en tercera posició, un resultat emperò que no canviava massa les coses i que deixava a l’entrada al parc tancat de Mònaco a Sébastien Ogier i Julien Ingrassia al capdavant de la classificació per 13,0 segons vers Elfyn Evans i Scott Martin i per 1 minut i 6,8 segons amb Kalle Rovanperä i Jonne Halttunen. Thierry Neuville i Martijn Wydaeghe restaven a les portes del podi a 2,0 segons de la parella finlandesa de Toyota, mentre que Dani Sordo i Carlos del Barrio, qui després d’haver trobat l’harmonia amb el seu i20 Coupé WRC, ara havien d’afluixar el ritme per tal d’assegurar tenir 2 cotxes de la marca coreana al port de Monaco, eren cinquens a 2 minuts i 16,3 segons dels provençals.

La quarta i última etapa era la tradicional nit dels colls, però sense celebrar-se de nit, quelcom que ja feia anys que no passava, i sense el mític Coll del Turini, doncs les tempestes de la tardor, havien deixat la carretera impracticable per a l’esport, resultant així un succedani d’etapa dominical, una mica com més o menys havia vingut sent tot l’esdeveniment en general, donat el context en el que es trobaven els organitzadors i que gairebé de miracle havien aconseguit tirar endavant l’edició. 

Un bucle de 2 trams es celebrava en dues ocasions sense assistències intermèdies, generant així el total de 4 proves especials de 54,48 km competitius que figuraven en el programa. Amb sortida del parc tancat de Mònaco a a manca de 3 minuts per a 3 quarts de 7 del matí, el retorn al punt d’eixida estava previst per quan passessin 3 minuts d’1 quart de 3 de la tarda.

Kalle Rovanperä i Jonne Halttunen tenien l’infortuni de punxar en la primera d’elles i els finlandesos entregaven la tercera plaça a Thierry Neuville i Martijn Wydaeghe per quelcom més de 50 segons. En l’altre punt calent de la taula Sébastien Ogier i Julien Ingrassia ampliaven en 8,0 segons més el seu marge vers Elfyn Evans i Scott Martin, distància que si bé es reduiria lleugerament en la segona prova especial de la jornada, en les dues següents es tornaria a eixamplar amb dues victòries de tram més per a la parella líder, que així aconseguia a casa seva la màxima puntuació possible en el campionat en imposar-se també en el “Power Stage”.

Completades doncs les 14 proves especials de 257,64 km cronometrats de l’itinerari, a quarts de 3 de la tarda del diumenge 24 de gener de 2020, Sébastien Ogier i Julien Ingrassia esdevenien els pilots amb més victòries a la ronda alpina en guanyar per vuitena vegada l’esdeveniment monegasc, set d’elles dins el calendari mundial. Els pilots francesos completaven el recorregut un temps de 2 hores 56 minuts i 33,7 segons, un registre que reduïa en 32,6 segons l’aconseguit pels seus companys britànics Elfyn Evans i Scott Martin. Thierry Neuville i Martijn Wydaeghe completaven el podi a 1 minut i 13,5 segons del temps dels guanyadors, en el que era el primer podi mundial per al copilot flamenc.

Neuville-Wydaeghe s’estrenaven amb podi.

En la categoria WRC2 la breu etapa del dijous es completava amb un repartiment equitatiu de victòries de tram per a Andreas Mikkelsen i Ola Flœne amb Adrien Fourmaux i Renaud Jamoul, si bé els noruecs d’Škoda eren els que se n’anaven a descansar a l’hotel en primera posició per 8,9 segons de marge vers els francòfons d’M-Sport.

Divendres, en l’etapa més llarga del programa, els primers classificats s’imposaven en 4 de les 5 proves especials programades, mentre que Adrien Fourmaux i Renaud Jamoul ho feien en la restant, un balanç que eixamplava el marge en el lideratge fins als 47,1 segons, mentre que Eric Camilli i François-Xavier Buresi, sempre tercers en discòrdia, es trobaven ja a 2 minuts i 11,6 segons de la parella noruega. 

Com si una extensió de la jornada prèvia l’escull sabatí fos, Andreas Mikkelsen i Ola Flœne tornaven a marcar el millor temps en totes les especials del dia tret d’una, en la que novament el millor temps era per al pilot francès i el copilot belga d’M-Sport. Emperò una punxada marcaria la diferència vers el divendres, doncs en la segona d’elles Adrien Fourmaux i Renaud Jamoul s’endarrerien en uns 85 segons per aquest motiu, amb el què els líders afrontarien la jornada dominical amb 2 minuts i 13,8 segons de marge vers la parella d’M-Sport, i 2 minuts i 31,4 segons amb Eric Camilli i François-Xavier Buresi.

Amb pràcticament tota la feina feta, els líders es dedicaven a passar els quilòmetres de la jornada dominical, mentre que Eric Camilli i François-Xavier Buresi sortien a l’atac per tal de mirar de fer-se seva la segona posició. Els francesos de Citroën s’imposaven en la primera especial dominical, però la parella amb prou feines retallava 3,7 segons als seus predecessors a la taula.

En la cronometrada següent Adrien Fourmaux i Renaud Jamoul retornaven el cop amb escreix, i si bé la segona passada per la primera prova especial del dia tornava a donar per vencedors a Eric Camilli i François-Xavier Buresi, el cert era que la parella rebia 40 segons de pena en fer 4 minuts tard al control horari, amb el què la quarta i última prova especial del dia resultava pràcticament intranscendent, tret de l’estímul extra de poder aconseguir punts extra en el campionat en funció de la classificació assolida a final de tram. Andreas Mikkelsen i Ola Flœne, que havien estat reservant forces al llarg del dia, hi aconseguien la seva vuitena victòria de tram i els 5 punts extra, mentre que Adrien Fourmaux i Renaud Jamoul 4 i els companys dels primers a TokSport, el bolivià Marco Bulacia i l’argentí Marcelo Der Ohannesian, 3.

Així doncs, amb el programa completat el diumenge al migdia, Andreas Mikkelsen i Ola Flœne aconseguien una inqüestionable victòria per 1 minut i 50,3 segons de marge amb Adrien Fourmaux i Renaud Jamoul, mentre que Eric Camilli i François-Xavier Buresi completaven el podi alpí a 2 minuts i 57,4 segons dels vencedors.

El noruec obtenia la màxima puntuació possible a la ronda inaugural del certamen i per tant encapçalava la classificació amb 30 punts, 13 i 18 més que no pas els francesos Adrien Fourmaux i Eric Camilli.

Mikkelsen-Flœne guanyaven de manera convincent.

Sense moure’ns de la mateixa tipologia de cotxes, però entre aquells que no comptaven amb el suport d’una marca al darrera, és a dir el WRC3, la ronda alpina semblava una extensió del certamen francès d’asfalt, doncs Yohan Rossel i Benoît Fulcrand s’imposaven en la primera de les cronometrades del dijous, mentre que Yoann Bonato i Benjamin Boulloud ho feien en la segona d’elles.

Una altra parella francesa i dalt d’un Citroën C3 Rally2, la formada per Nicolas Ciamin i Yannick Roche, aturaven el cronòmetre amb el segon millor temps en totes dues i les tres formacions entraven a Gap copant les tres primeres posicions provisionals i separades per menys de 10 segons, sent la primera d’elles la formada per Yohan Rossel i Benoît Fulcrand. Els quarts classificats, els belgues Cédric De Cecco i Jerome Humblet, calia anar-los a buscar a més d’1 minut del temps del líder provisional i quan amb prou feines s'havien celebrat una quarentena de quilòmetres cronometrats.

Divendres al matí Yoann Bonato i Benjamin Boulloud posaven a lluir els seus galons de campions en vigència de França sobre asfalt i amb una victòria de tram, els pilots arrabassaven la primera posició als seus compatriotes, una plaça que aquests afermaven amb una victòria de tram en la cronometrada següent.

L’altra cara de la competició eren Nicolas Ciamin i Yannick Roche, qui en patir dues sortides de pista consecutives en les dues cronometrades celebrades fins aquell moment, els pilots queien a 1 minut dels seus més immediats rivals, i malgrat que la formació aconseguia el millor registre en la cronometrada que tancava el bucle matinal, el resultat tenia poca rellevància en quan a recuperació de segons.

Amb 6,3 segons de diferència afrontaven Yoann Bonato i Benjamin Boulloud les dues cronometrades de la tarda en vers a Yohan Rossel i Benoît Fulcrand. Aquests últims s’imposaven en la primera d’elles i recuperaven la condició de líders, mentre que els pilots destronats ho feien en la següent per tal de mantenir l’emoció del certamen i les seves opcions ben vives.

Per tant en el retorn al parc tancat de Gap, Yohan Rossel i Benoît Fulcrand només havien aconseguit desempellegar-se de la pressió de Nicolas Ciamin i Yannick Roche, i sobretot pels errors de la parella al llarg del matí, doncs Yoann Bonato i Benjamin Boulloud es trobaven classificats a 6,8 segons del seu temps, mentre que la tercera parella francesa en discòrdia estava ja a 1 minut i 36,1 segons.

Només arrancar la jornada sabatina, Yoann Bonato i Benjamin Boulloud tornaven a les andades i els pilots s’imposaven en la primera de les tres proves especials programades per tal de prendre de nou el primer lloc a la taula provisional, malauradament per a la parella així com pels seguidors des de casa, doncs la presència de públic estava vetada, una punxada en la cronometrada equatorial de la jornada posava punt i final a la lluita i a les emocions, doncs els pilots s’hi deixaven 2 minuts, però només 1 lloc a la taula, doncs Nicolas Ciamin i Yannick Roche també hi punxaven i encara s’hi deixaven mig minut més que no pas la parella campiona de França.

Yohann Rossel i Benoît Fulcrand, que s’imposaven en aquesta segona prova especial sabatina, es trobaven de cop amb gairebé 2 minuts de marge al capdavant de la classificació provisional, una distància que els permetia administrar en les 5 cronometrades que restaven en el programa i segellar la victòria final amb 1 minut i 9,2 segons de marge vers Yoann Bonato i Benjamin Boulloud i per 2 minuts i 23,1 segons en relació a Nicolas Ciamin i Yannick Roche, qui tanmateix maquillaven el resultat amb la victòria de tram al “Power Stage”.

A efectes de campionat, Yohan Rossel liderava la classificació amb 28 punts, 25 dels quals es corresponien a la victòria aconseguida a l’edició i els 3 restants al tercer lloc en el darrer tram. Yoann Bonato era segon a 6 punts del lideratge i Nicolas Ciamin tercer a 8 punts.

La lluita aferrissada va ser present en dos terços del recorregut, però finalment els fets van afavorir a Rossel-Fulcrand.

Entre els R-GT, la ronda alpina semblava un copa monomarca Alpine, doncs tots els participants, francesos, optaven per un volant del fabricant afincat a Dieppe. Els experimentats Cédric Robert i Matthieu Duval esdevenien els primers líders de la classe en quan s’imposaven en la primera de les dues especials programades al llarg del dijous per 2,4 segons de marge vers Emmanuel Guigou i Alexandre Coria, mentre que entre els següents la sangria de segons era important. 

Emperò en la següent que tancava l’etapa, els pilots s’hi deixaven prop de 2 minuts i la primera posició, que anava a parar a mans d’Emmanuel Guigou i Alexandre Coria, autors a la seva vegada del millor temps en aquesta especial, amb el què la parella se n’anava a descansar amb 1 minut i 45,0 segons de coixí vers els primers líders i 3 minuts i 9,4 segons en relació a Philippe Baffoun i Arnaud Dunand, tercers classificats, quan tan sols s’havien disputat 41,36 km cronometrats.

Divendres Emmanuel Guigou i Alexandre Coria van seguir marcant un ritme molt fort en la classe, i els líders completaven l’escull amb 2 victòries de tram i 3 segons millors temps per darrera de Raphaël Astier i Frédéric Vauclare. Aquests últims, amb aquest rendiment tan bo, es refeien del temps perdut el dijous a la tarda per una punxada i grimpaven fins al segon lloc de la classificació, si bé a 3 minuts i 37,8 segons dels indiscutibles líders, mentre que Cédric Robert i Matthieu Duval restaven en tercer lloc a 1 minut i 15,3 segons de la segona posició.

Raphaël Astier i Frédéric Vauclare mantenien la bona dinàmica del divendres al llarg de l’etapa sabatina, i amb 2 victòries de tram més, per 1 per part dels líders, els pilots es presentaven al parc tancat de Mònaco havent retallat 1 minut i escaig a Emmanuel Guigou i Alexandre Coria. Malauradament, els 2 minuts i 23,3 segons de desavantatge que Raphaël Astier i Frédéric Vauclare tenien vers els primers classificats, eren excessius donats els 54,48 km cronometrats que restaven en l’itinerari, més quan els líders tornaven a imposar-se en l’especial inagural de la jornada dominical.

Finalment Emmanuel Guigou i Alexandre Coria es feien amb la victòria final per 2 minuts i 2,2 segons de marge amb Raphaël Astier i Frédéric Vauclare, mentre que Cédric Robert i Matthieu Duval acabaven tancant el podi a 16 minuts i 8,5 segons del lloc que ells havien ocupat en un primer instant i de manera fugaç.

Guigou-Coria no donaven massa opció als rivals.

Sébastien Ogier iniciava la revàlida del títol mundial de pilots de la millor manera possible, guanyant a casa i a més a més aconseguint els 5 punts extra del Power Stage, el que permetia al provençal afrontar la següent cita del calendari, el nouvingut i desconegut per a la majoria d’ells Ral·li Arctic, amb 9 punts de marge vers el seu company Elfyn Evans i 13 punts en relació amb Thierry Neuville.

Pilot	Punts
Sébastien Ogier	30
Elfyn Evans	21
Thierry Neuville	17

En el certamen de constructors, el doblet de Toyota així com la seva victòria en el Power Stage, donava als nipons afincats a Finlàndia 22 punts de marge vers els vigents campions de Hyundai, mentre que M-Sport, amb un sol cotxe a la línia de meta al Port de Mònaco, seguia sent la tercera marca en discòrdia amb tan sols 10 punts.

Constructor	Punts
Toyota	52
Hyundai	30
M-Sport	10